En diversos períodes, la ciutat d’Orà (al nord-oest d’Algèria) fou conquerida per tropes espanyoles, el cap de les quals ocupava la fortalesa de Mers-el-Kebir (castellanitzat: Mazalquivir). En 1779, el governador era el tinent coronel Mateo Mayoli, de 76 anys i amb més de 55 anys de carrera militar. S’havia casat amb María Hidalgo i tingueren sis fills: Bernavé, Rafaela i Vicenta i, potser, Nicolasa, morta el 1764, Cándido i Joseph.
La vida de les dones a la fortalesa era monòtona. Com feien habitualment, el divendres 3 de desembre per la vesprada, l’esposa del governador, María, i la seua filla, Vicenta, feren una passeig en carruatge, custodiades per un destacament d’uns trenta soldats. Anaren cap a ponent, allunyant-se de la ciutat d’Orà. En mig de la passejada, un grup de militars, amb el sergent Joseph García, baixaren a un barranc per donar despreocupadament una ullada a l’enderrocat fort de Sant Miquel. Hi foren emboscats per una dotzena d’enemics, «moros de guerra», que els feriren i els agafaren presoners. Mentre cinc els custodiaven, altres set pujaren per la muntanya fins al camí, on provocaren la fugida del destacament. El resultat fou la captura de María Hidalgo, Vicenta Mayoli, el tinent Juan de Vila (o Laville), el sergent García i un granader, Joaquín Salda.
Els cinc captius foren transportats a Alger (uns 400 km cap a ponent). Hi arribaren el 29 de desembre. El dei (príncep musulmà de la ciutat), Baba Mohammed Ibn Osman, convocà el mercader Gerardo José de Souza Bitancourt i li encomanà que allotjara les dones i el tinent a casa seua. Així ho va fer.
El dia 4 de gener, el mercader va escriure una carta a José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca, que era Secretari del Despatx d’Estat (una mena de ministre d’Assumptes Exteriors), on li explicà els fets i el seu suport: «eu faço quanto poso para aliviar as suas mizerias». A aquesta epístola s’afegí una altra carta, datada el dia 5, de fra Joseph Conde, administrador de l’Hospital d’Alger, on donà més detalls del captiveri. Aquest frare també va fer gestions en l’entorn d’Ambrosio de Funes Villalpando, comte de Ricla, aleshores ministre de la Guerra, per comunicar els fets.
El 2 de febrer, el comte de Floridablanca va escriure a l’ambaixador marroquí Muhammad Ibn Utman, seguint ordres de Carles III: «El Rey mi amo anhela que salgan del cautiverio que padecen en Argel la muger del Gobernador de Mazarquivir que es una pobre anciana, y una hija suya, como tambien algunos cristianos soldados».
El comte també s’adreçà, per mitjà del governador de Ceuta, al sultà marroquí Sayyidï Muhammad Ibn ‘Abd Allah. L’ambaixador marroquí li demanà al comte de Floridablanca que el rei espanyol alliberara uns captius que hi havia a Ceuta: cinc marroquins, set turcs i onze algerians. El 17 de març, el comte li remeté una carta al comerciant portugués, oferint-li el pagament de les despeses ocasionades de les dones i el militar. També va escriure al frare Conde, explicant-li que assignava «a las señoras zinco reales de vellón diarios a cada una». Així mateix els captius redactaren cartes a la cort. Un altre frare, José Boltas, actuà d’intermediari entre Madrid i el sultà del Marroc.
A més de les gestions polítiques, també se’n realitzaren de privades. El mateix tinent coronel Mateo Mayoli li escrigué al rei el 29 d’octubre de 1780, amb el suport de la duquesa viuda de Béjar, demanant-li permís per arreplegar diners per pagar un rescat per a la seua dona i la seua filla. El 20 de juny de 1782, la suma reunida pujava 228.879 reals de billó i 22 maravedís, i n’hi havia 300.000 reals més compromesos. Però aleshores Floridablanca s’oposà a l’operació. S’activà de nou la intermediació marroquina, amb una carta de Carles III al sultà i l’actuació d’un oficial de la Secretaria d’Estat, José de Anduaga. Per la intervenció reial, es va estendre el rumor en la comunitat àrab que entre les captives hi havia una princesa. Per això, els algerians demanaren l’alliberament de cent esclaus. Finalment, els cinc captius foren «regalats» al sultà de Marroc el 25 de setembre de 1782. Però ací no acabaren les desgràcies.
Els captius i un comissionat del sultà marroquí, Mustafà Ibn al-Jaznayï, embarcaren el 5 d’octubre cap a Tetuan, però patiren grans borrasques i acabaren encallant a Eivissa. Aleshores canviaren a un altre vaixell, un xabec comandat per Rafael Prats i pogueren arribar a Alacant. Una vegada a territori espanyol, hagueren de continuar camí per presentar-se davant del sultà del Marroc. Així partiren des de Cadis a Tetuan el 20 de febrer. Foren rebuts pel sultà, que donà a Vicenta una caixa amb unes cartes per al rei. Per això, tornaren a Cadis. Les dones reberen 30.000 reals «por via de limosna». Els algerians aconseguiren també l’alliberament de tres arraixos, alts oficials, empresonats a Segòvia.
Abans de relatar el segon episodi sobre Vicenta Mayoli, hem de presentar un altre personatge, el terratinent valencià Joaquín Climent García. Aquest, el 1809 havia presentat davant el capítol de la ciutat documents que acreditaven la seua ascendència nobiliària. Era cavaller de l’Orde de Carles III i maestrant de la «Real Maestranza de Caballería de Ronda» (la més antiga).
El 22 d’agost de 1822, 37 anys després del segrest, el «Diario de Valencia» publicà el següent «Aviso»: «Doña Vicenta Mayoli, hija del coronel y gobernador que fue de la plaza de Mazarquivir, solicita colocarse en clase de camarera ó ama de llaves en una de las casas de los señores principales, señor prevendado, comerciante &c.: no se ofrece para lo que es labor de manos de cosas primorosas, porque no le ayuda la vista, pero se empleará gustosa en gestiones que desempeñará con sumo esmero; informará de su clase y conducta D. Joaquin Climent, maestrante de Ronda, vive junto á S. Nicolas.»
Què passà perquè aquesta dona, que havien pres per princesa i el segrest de la qual havia provocat un incident diplomàtic acabara oferint-se de serventa en una casa valenciana? Hi teniu bona matèria per a una novel·la o una pel·lícula.
