Ajuda als pares i a les mares a fomentar una educació respectuosa amb els seus fills, on els crits i els càstigs no tenen espai a casa. Començà en un centre físic a Sabadell i botà al món digital amb "Edurespeta". En tres anys, suma més de 70.000 seguidors en les xarxes socials. Malgrat això, no oblida el paper i ha escrit un llibre, que ha presentat a València, on també parlà de "bullying". Treballa amb xiquets des dels 14 anys, quan ja era voluntària a una escola. Va nàixer a Madrid el 1983.

Ha estat a València per parlar de bullying. Quins perfils trobem en una classe?

Hi ha de tot, però tant els agressors com qui ho patix, són víctimes, perquè els agressors tenen alguna carència emocional o algun problema al seu entorn que els fa tindre estes conductes.

Com es pot detectar el bullying a casa? Hi ha pares que pensen que els seus fills són feliços i, de sobte, es troben amb esta situació...

Hem de canviar la nostra manera d´educar per a poder parar el bullying. Molts no tenen una connexió ni positiva ni diària amb els seus fills i se-n´adonen quan ja ha explotat. Quan són petits pots vore que estan molt tristos, que no volen anar a escola, tornen a fer-se pipí al llit... i si són més majors, es tanquen en banda, no volen parlar ni anar a l´institut... Si no hi ha hagut canvis a la família (naixement de germans, la mort d´algú o alguna mascota, separació dels pares...), haurem d´observar l'entorn escolar.

L'assetjament escolar es concentra més en l´adolescència?

No, els últims estudis apunten que la franja més àmplia en què es fa i es patix més és dels 11 als 14 anys, però cada vegada comencen i acaben més tard. Alguns ho porten fins a la universitat o l´àmbit laboral.

Troba a faltar més empatia i sensibilitat per part dels pares i les mares, i també del professorat? L'adult oblida com és ser infant?

Sí, hi ha una normalització de la falta d´empatia en tots els entorns, tant dins de les aules com en les famílies. D'ells ens molesta tot: que criden, que parlen, que es menegen... i ens exaspera que vulguen jugar i altres coses normals de xiquets i xiquetes. Això té conseqüències negatives no només en el present, sinó també per al futur.

En la societat actual hi ha una certa «titulitis» -es demanen títols per a tot-, però sempre s´ha dit que no s'ensenya a ser pare ni mare...

Jo no ensenye tant com ser pare o mare, sinó que treballe totes les carències que tenim, primer com a infants. Els nostres pares ens van educar com van saber, i la societat continua amb este rol de xiquets súbdits, pares autoritaris, crits, càstigs... Cada família és diferent i cada fill únic, però cal empatitzar, tant amb els fills com amb la seua infància.

Pel que fa a l'educació que es manté, moltes vegades es diu que és millor «una galtada a temps»...

És una barbaritat, una bogeria. A l'edat adulta ens posem a lluitar contra la violència masclista... i en la infància eduquem donant galtades? No té ni cap ni peus. La «galtada a temps», els crits... el que fan és perpetuar una societat de persones amb carències, d'atemptats, d' "Hermanos mayores"... Pegar a un fill és totalment inconcebible.

Per tant, els problemes de conducta a casa vénen per haver pegat i cridat als menuts o per sobreprotecció i per consentir-ho tot?

Primer s'hauria de perfilar què és un problema de conducta. És normal que els xiquets s'enfaden i es frustren si no volen fer alguna cosa o si els prohibim jugar a la play; el què s'ha de saber és com acompanyar esta frustració. Però també moltes vegades es confon i es pensa que educar sense crits ni càstigs i amb respecte és sobreprotegir i no, ho és posar al fill en una bombolla. S'ha de trobar un equilibri amb uns límits en els quals tant pares com fills estiguen a gust.

I en este equilibri, un pare pot ser amic del seu fill?

Jo crec que la paraula «amic» entre pares i fills no existix, perquè són això, pares i fills, però tindre confiança plena els uns amb els altres és factible i necessari.

Què passa en una casa on sempre hi ha crits?

Poden eixir persones submises que fan sempre el que la resta vol i aprova, sense motivació ni capacitat de prendre decisions. Al final és una casa que no sents com teua.

Hi ha un interès creixent en les famílies d'haver de formar-se per a saber com educar?

Sí, perquè hi ha molta informació i molts llibres contradictoris. També tenen un instint i no volen estar tot el dia castigant i renyant. No saben connectar perquè nosaltres tampoc ho hem fet amb els nostres pares.

Per tant, el «problema» són els pares i no els fills, no?

És el primer punt. A més, sempre etiquetem, i això és una lacra. Hi ha xiquets bons, que dormen i mengen, i altres roïns, que ploren... però és que els bebés ploren i reclamen atenció! Qui s´ha de formar i fer la faena són els pares, els xiquets han de ser xiquets.

Els premis i les recompenses servixen per a educar?

No. Realment fan el que tu vols per por a perdre la recompensa, però no per motivació. Al final eduquem als fills com els gossets, però els fills tenen una àrea emocional en el cervell que cal desenvolupar.

Han d'usar els més menuts els mòbils i les tauletes?

Jo estic a favor, perquè és el món en què els ha tocat viure, però amb límits, que són les necessitats dels xiquets, no quan els pares volen per què els seus fills no molesten. Ahí els confonem i, a més, és incoherent prohibir quan hi ha pares tot el dia amb el mòbil.

Acudixen a vosté molts pares i moltes mares pensant que no són bons perquè necessiten ajuda o aprendre a educar?

Crec que aprendre i obrir la ment és la nostra responsabilitat. El primer que faig amb els pares és treballar molt la seua infància, perquè arrosseguem la motxilla tota la vida. Recorden com eren i veuen la importància d´educar d'una altra manera. Empatitzem amb tothom: la parella, el company de faena, un desnonament... però no amb els fills.

El seu llibre es titula «Guía para madres i padres imperfectos que entienden que sus hijos también lo son»: és curiós.

És molt llarg, però és el títol que jo volia. Molts pares defensen la imperfecció i em diuen que tenen dret a equivocar-se, però volen que els seus fills siguen perfectes. Jo els dic que els seus fills també són humans.