Hi ha paraules que durant alguns anys, en el model lingüístic «de llibre», han sigut titlades d´incorrectes o d´invàlides per ser considerades castellanismes, barbarismes o localismes; per tant, indignes de ser integrades en el valencià culte i, particularment, en l´ensenyament. Una d´estes és el substantiu «faena», sistemàticament substituït en els textos escrits per «feina». Ha ocorregut com en «buscar», «enguany», «firmar» i més de tres mil vocables i expressions comdemnats a l´ostracisme en nom d´un inviable (per a la majoria de parlants) estàndard únic.
Però succeïx que la forma «faena», «allò que s´ha de fer, que es fa, treball o quefer que ens ocupa», és la tradicional valenciana (apareix en la Crònica de Jaume I) i la que usem de manera espontània i natural la immensa majoria de valencianoparlants. I ocorre també que, com en tantes paraules o expressions anatemitzades, no és un castellanisme, sinó justament el contrari: és un valencianisme (o catalanisme) admés en castellà. Vegeu les precises explicacions sobre este mot en El valencià de Bernat i Baldoví, d´Abelard Saragossà, i en Valencià en perill d´extinció, d´Eugeni S. Reig, en què s´argumenta la genuïnitat valenciana d´eixa forma i s´explica el préstec que en fa el castellà.
El Diccionario de la lengua española de la RAE, a més, en l´entrada «faena», aclarix: «(Del cat. ant. «faena», hoy «feina», cosa que se ha de hacer)». Per tant, no és cap castellanisme, sinó que és una paraula ben nostrada. Així ho veia Ferrer Pastor, que la va incloure en el seu Diccionari general, i així ho veuen els autors del Diccionari valencià (IIFV, GV, Bromera, Lacreu), dels diccionaris del SALT i, naturalment, l´AVL. La forma «faena» també apareix en el DIEC 2 i en el GDLC d´Enciclopèdia Catalana, però remetent a «feina».
Si un vocable té un ús de segles, i és actual i comunicatiu, quina necessitat hi ha de substituir-lo sistemàticament per un altre? I sobretot, quina és la raó per a no integrar-lo plenament en el valencià culte?
jesusleonardo.gimenez@gmail.com
