L'Àrtic s'està escalfant entre dues i tres vegades més ràpid que la mitjana del planeta, a causa del canvi climàtic. Les conseqüències les patixen, entre moltes altres espècies, les belugues, de les quals ja hi ha evidències que estarien bussejant més sovint i a més profunditat a la recerca de menjar.
Per a saber si estos cetacis podran adaptar-se, cal estudiar detalladament la seua fisiologia, el que és molt difícil en el medi natural. Investigadors de la Fundació Oceanogràfic, a València, lideren un treball internacional que mesura per primera vegada la capacitat respiratòria de les belugues, gràcies a la participació de nou animals de tres centres oceanogràfics (València; Texas, als EUA; i Vancouver, Canadà) i que es publica en la revista Respiratory Physiology & Neurobiology.
«És la primera vegada que disposem d'informació detallada sobre la respiració de les belugues», explica Andreas Fahlman, investigador de la Fundació Oceanogràfic i primer signant de l'estudi. «Ens ajuda a entendre la seua fisiologia, el seu comportament en condicions normals i, ens permetrà detectar quan els animals estan sotmesos a condicions d'estrés o malalts», detalla.
«Esta informació és una peça essencial del trencaclosques per saber si les belugues podrien invertir més energia en buscar aliment, en un context de canvi climàtic», afegix Fahlman, autor de gran part dels escassos treballs publicats sobre funció respiratòria en cetacis.
Sentinelles del canvi climàtic
Les belugues (Delphinapterus leucas) són cetacis dentats -odontocets- adaptats en un mar gelat. Són totalment blancs, amb un sistema d'ecolocalització -un radar- molt sensible amb el qual troben respiradors en la placa de gel. Poden bussejar en apnea a més de 700 metres, per a alimentar-se sobretot de peixos, crustacis i altres invertebrats. La seua posició en la cadena tròfica els convertix en sentinelles de la salut de tot l'ecosistema i, per tant, en indicadors de l'impacte del canvi climàtic a la regió àrtica.
Com explica Fahlman, «les belugues podrien ser especialment vulnerables a alteracions de l'ecosistema degudes al canvi climàtic, com una menor varietat de les preses o canvis en la seua distribució».
Ja s'han trobat indicis que algunes poblacions estarien dedicant més temps de l'habitual a buscar aliment, desplaçant-se a més distància o alterant els seus hàbits de busseig. Si això es confirma, i en un context de desglaç accelerat (alerten d'un 50 % més d'aigua de desglaç des de l'era preindustrial, la major part de l'augment produït en el segle XX), les belugues estarien sotmeses a una pressió creixent.
Per a estimar la gravetat de l'amenaça i determinar quines condicions ambientals queden més enllà dels límits fisiològics d'estos mamífers marins, «és crucial que entenguem el funcionament del seu sistema respiratori i cardiovascular», diu Fahlman.
El que es publica ara és el primer estudi sobre funció respiratòria en belugues i té la peculiaritat que es duu a terme amb animals que participen voluntàriament en la investigació. És un detall important, perquè reduix la possibilitat que les mesures reflectisquen el comportament estressat de l'animal, en lloc del fisiològic. «En tot moment els animals podien deixar de participar en les mesures simplement allunyant-se», escriuen els investigadors.
Els científics es van basar en equips de mesura de funció pulmonar en humans per a desenvolupar un instrument específic per a este estudi, el denominat neumotacògraf cilíndric, un segell de silicona quirúrgica que es col·loca sobre l'espiracle de les belugues. Els animals van ser entrenats durant mesos per a respirar en este dispositiu seguint les indicacions dels seus cuidadors. L'objectiu era mesurar el volum i el flux de gasos inspirats i expirats durant la respiració.
Van participar en el treball tres mascles i sis femelles d'entre huit i 35 anys. Dos d'elles viuen en l'Oceanogràfic; cinc en el SeaWorld de Sant Antoni, a Texas (EUA); i dos en l'Aquari de Vancouver (Canadà).
Capacitat respiratòria
Quan decidien participar, cada beluga situava el seu cap a l'entrenador, que col·locava el neumotacòmetre sobre l'espiracle. Després, sense cap dispositiu que el subjectara, l'animal alternava la seua respiració normal amb exhalacions forçades, que els investigadors criden «chuffs», útils per a estimar la capacitat respiratòria màxima. Durant dos anys es van mesurar 1.884 respiracions de les nou belugues.
La interpretació de les dades permet concloure que en cada respiració estos cetacis intercanvien el 30 % del volum d'aire dels seus pulmons, un percentatge entre dues i tres vegades superior a l'habitual en humans. Entre cada inspiració transcorren entre 10 i 15 segons.
El pas següent, en el qual es treballa, és relacionar la respiració dels animals amb el seu metabolisme, perquè la funció pulmonar pot ser una forma no invasiva d'avaluar la salut respiratòria dels cetacis.
