Una de les qüestions més cridaneres que hem detectat en esta època de COVID-19, és que les families de xiquets i xiquetes amb Dificultats Especifiques d’Aprenentatge, (DEA), han viscut dos extrems oposats d’un mateix problema, l’educació on-line.
Molta gent ha contactat amb nosaltres preocupada per la situació viscuda, demanant-nos ajuda i declarant i parlant, uns i altres, del problema al qual s’enfrontaven els seus fills.
La «tele-educació» ha provocat, d’una banda, que els xiquets i xiquetes s’hagen vist alliberats de la pressió de l’entorn escolar, de l’aula, del profesorat i també de la resta d’alumnat, i del sistema educatiu establert en general. D’altra banda, ha remarcat especialment les dificultats derivades de ser dislèxic o dislèxica en un món informatitzat, és a dir, enfrontar-se a un entorn difícil, el dels ordinadors, en el qual cal llegir o escoltar, interpretar, mantindre una atenció constant i ser autosuficient.
Estos dos extrems ens porten a fer-nos un preguntat: està l’Educació veritablement preparada per atendre a aquests xiquets i xiquetes? La resposta obviament és no. Ni en temps de pandèmia, ni en altres èpoques, i no es sols per els problemes causats per la «bretxa digital», una esclexa important que impedeix a gran part de l’alumnat, dislèxic o normolector, aprofitar l’adquisició de continguts i l’aprenentatge.
Les families no disposen d’un entorn adecuat en el qual instal·lar un ordinador, ni disposen, potser, d’impresora o d’un sistema informàtic en condicions, però tot açò ja ho sabem.
Altra qüestió és també, la mancança de preparació de gran part del professorat, que encara que sí utilitzen les xarxes socials i la gran majoria domina la «intel·ligència» artificial, desconeixen, el nou entorn i a on poden arribar, crec jo, per no tindre una formació adecuada en l’educació on-line i possiblement per un desconeiximent de les millors ferramentes sense ser molt conscients. La majoria no saben ponderar ni fer balanç d’allò més adequat, i dificulten, pot ser per excés, les tasques proposades, i eleven el nivell i l’accés als continguts per part de l’alumnat.
Si ja hui en dia, per l’alumnat normolector ha sigut difícil seguir el ritme, que pensem que ha passat en l’alumnat amb DEA? Molts no han sigut capaços de seguir el ritme, ni ells, ni els pares i mares que s’han deixat la pell cara a la pantalla, perquè el fills no quedaren enrere. Molts també, davant la barbaritat de mails, notes, indicacions contradictòries, etc. han tirat la tovalla i han dit «que siga el que Dèu vullga, no puc arribar, no arribe». Cal pensar que hi ha molta gent adulta que també té dificultats amb la informática, i a la qual li costa la vida llegir i interpretar pàgines poc intuïtives.
Ara, hem tornat a l’escola amb mesures de seguretat sanitària i els xiquets i xiquetes, potser més conscients que moltes altres persones adultes, s’enfronten a l’aventura d’aprendre. Però continuem preguntat-nos si el sistema rducatiu està preparat i la resposta continua sent: no.
Gran part del professorat no está en condicions d’atendre als xiquets i xiquetes amb DEA. Ens aporten solucions inadecuades a problemes greus de lecto-escriptura, i ens conviden a tindre paciència: «ja llegirà, ja madurarà», o per exemple, com ens van dir a nosaltres, «empanao, se queda empanao», sense aprofundir en el veritable problema. Es com si a un pacient de càncer en lloc de subminstrar-li el famós Fortecortín per minimitzar una inflamació, li donaren una aspirina. I no penseu que el exemple és exagerat, hi ha molts xiquets i xiquetes que estan a l’escola patint un sofriment que en ocasions els du a tindre baixa autoestima, problemes conductuals, estrés, depressió, i malalties serioses, però passem de puntetes per tot aquest malestar.
No es tracta sols d’Educació, es tracta de Justícia. I si estem lluitant i alçant la veu front les injustícies cometses sobre les dones, cóm no hem de fer-ho pel sofriment dels nostres fills?
