Creus en la màgia? Aquella frase la tenia gravada al cap. La frase i el to de veu burleta de l’àvia Geni. La veritat és que ens havíem fet ben poc. Ella vivia en un poble perdut entre muntanyes, Vilaencantada. Ens havíem vist en ben poques ocasions. Un parell de vegades, que hi havia anat amb els pares. No era gens aficionada a viatjar ni moure’s de Vilaencantada.
Però aquella pregunta l’havia sentida més d’una volta. I jo no sabia què contestar.
Quan els pares em van dir que passaria un parell de setmanes a ca l’àvia, just acabar les classes, em va caure l’ànima als peus. Vilaencantada és un poble diminut, lluny de la resta del món. Ells havien de treballar en un creuer aquelles setmanes de finals de juny. I necessitaven que un familiar es fera càrrec de mi. La meua germana gran, estudiant universitària d’Erasmus, no era la persona més responsable del món. I la tia Cristina vivia a l’altra punta del mapa.
–No pot ser d’una altra manera. Te’n vas a ca l’àvia Geni –sentencià la mare–. En el fons, serà una oportunitat per conéixer-vos més a fons.
–El pare diu que està malament del cap.
–Ton pare diu molts destrellats, és la seua forma de parlar. La iaia està de meravella per a la seua edat.
Vaig recordar la conversa durant el viatge en tren, fins a l’estació de Vilaencantada. Bé, estació per donar-li un nom. El tren em va deixar davant d’un edifici en ruïnes, del començament del segle passat. I el poble es trobava a més de dos quilòmetres de distància, serra amunt. El tren s’allunyà i em vaig quedar sola i desemparada, enmig d’una estesa d’oliveres.
A finals de juny, feia calor de valent. Vaig mirar la costera. Semblava que no acabava mai. Només hi havia una pista empinada, cap al poble. Vaig sospirar. I vaig estirar la maleta amb rodes cap al campanar de Vilaencantada. Emergia ben bé al cim de la serra. Dalt de tot, entre boscos de pins i carrasques.
–Hi, hi, hi! Hi, hi, hi!
Vaig mirar a dreta i esquerra. Ho havia sentit bé? M’ho havia imaginat? Sonava com una rialleta. No li hauria donat més importància. Però es repetí novament, amb un afegitó inquietant:
–Hi, hi, hi! Alícia ja està ací!
Em vaig quedar de pedra. Si el tren haguera estat més prop, hauria arrancat a córrer per a pujar-hi i fugir. Potser la calor començava a afectar-me. Vaig continuar per la pista asfaltada. Tota clots i forats, amb esbarzers a les vores, i cap persona a la vista.
No s’hi veia ni una ànima. Ara, tenia més companyia de la que em pensava. De tant en tant, sentia una espècie de grunyits ofegats i es dibuixava una ombra rere els esbarzers. Com si m’espiaren. I aquella rialleta:
–Hi, hi, hi! Alícia ja està ací!
La situació començava a preocupar-me. Soc de ciutat i no tinc costum de caminar per aquelles soledats. Encara menys entre grunyits i rialletes. El dia anterior havia parlat amb l’àvia per telèfon i sabia, perfectament, quan hi arribaria. Podia haver enviat algú a buscar-me!
Poc després, vaig descobrir un home gitat, a la soca d’una olivera. En un dels bancals que pujaven per la falda de la muntanya. En realitat, un homenet, de panxa unflada com una coca i barret de palla inclinat sobre el rostre:
–Escolte, vaig bé cap a Vilaencantada?
–Malament, malament... Al primer entrador, gira a la dreta. Pas a pas, ja hi arribaràs.
–Gràcies!
Tenia una veu aflautada. Parlà sense llevar-se el barret, encara que pressentia uns ullets entre els forats de la palla. Mentre m’allunyava, vaig sentir aquella rialleta, ofegada per grunyits. Vaig suposar que l’homenet s’havia adormit i roncava, novament. Però en girar-me, havia desaparegut.
Vaig seguir les indicacions. Vaig girar a la dreta per on m’havia assenyalat. El camí no tardà a fer-se més estret, una senda de terra. No hi havia res, tret de marges abandonats i troncs caiguts. El bosc havia recuperat aquells terrenys, envaïts per esbarzers. Uns esbarzers com més va més frondosos. Tenien unes rames com cordes. Travessaven la senda i havia d’abaixar el cap i maniobrar per a no punxar-me. S’enganxaven a la camisa, als pantalons, a la maleta:
–Açò sembla un laberint!
Devien ser les dotze del migdia. La foscor era tan espessa dins del bosc d’esbarzers que recordava poqueta nit. A mesura que avançava, augmentava la sensació de ser una mosca en una teranyina. I què hi ha sempre en una teranyina? Alguna aranya...
No estava a sola. A l’altra banda de la paret de vegetació salvatge, sentia passos. Avançaven al meu costat. Percebia un «ras, ras...» continu, sobre les fulles seques. Identificava una respiració. Intuïa una mirada entre els forats de la paret d’esbarzers. Si em detenia, allò es detenia. Si reprenia la marxa, allò continuava. Si corria, igualava el meu pas. Quina desesperació!
I sabeu què va ser el pitjor? Quan em vaig adonar que la meua companyia no caminava a passos, sinó arrossegant-se. Quan vaig tindre la certesa que allò no respirava, simplement, sinó que resseguia un rastre amb l’olfacte: el meu rastre. El cor em va fer un bot en escoltar una conversa:
–És a l’altra banda.
–Vols dir? No se sent res.
–Ja és nostra. Banyeta li eixirà al pas i nosaltres tallarem la retirada.
–Segur que és ella? Si ens equivoquem, Viperina ens rostirà.
–És l’única persona que ha baixat a l’estació. A l’hora que ens ha dit Viperina.
–No parleu tan fort. És a l’altra banda. Ens sentirà...
Ignorava qui eren. Ells, en canvi, estaven ben informats sobre la meua persona. Vaig accelerar el pas, sense preocupar-me dels arraps. El laberint es va fer més ample. Formava una clariana. Em vaig parar en sec. La paret d’esbarzers s’obria en un túnel. Era l’única eixida, si no volia recular.
Alguna cosa venia cap a mi. Vaig obrir uns ulls com unes llimes. Al meu davant, va aparéixer una serp de tres caps. Tres caps que raonaven entre ells:
–Ací la tenim!
–No escaparàs!
–Viperina se n’alegrarà!
Allò era una serp de tres caps. Grossa com una persona adulta i llarga com un tronc de xop. Vaig recordar una de les històries de l’àvia. Va ser en les poques ocasions que l’havia visitada al poble, de menuda, amb els pares. Era una rondalla en què apareixia una serp monstruosa, de tres caps!
En això vaig sentir passos a la meua esquena. L’homenet que m’havia enviat per aquell camí. Sense barret, lluïa una pell rogenca, amb dues banyetes al cap:
–Ja és meua! –avançà cap a mi amb una forca negra, a les mans.
–Ei, tu, on vas tan embalat? –parlà un dels caps de la serp.
–És la nostra presonera, no la teua!
–El mèrit de capturar-la és nostra!
–Esteu tronats? Jo l’he enviada al laberint! És meua!
–I nosaltres li hem seguit el rastre!
–Calleu! Sargantanes bocudes!
–Calla tu, cervell de banya buida!
Allò devia ser un insult dels grossos, al món dels dimonis. Perquè a l’al·ludit se li va encendre el fetge. Començà a cridar i a punxar la serp de tres caps amb la forca. I la serp provà de defendre’s a mossos, mentre movia els caps furiosa.
Vaig aprofitar la confusió per fugir pel túnel de davant, cametes em valguen. No vaig tardar a eixir del laberint.
