Sovint passa que un aplec de plantes germanes comparteixen un mateix nom comú; aquest és el cas de les Sideritis, conegudes popularment com «rabets de gat» i similars (rabogat, rabo de gat, cua de gat…). Al nostre territori creixen almenys setze Sideritis diferents, i segons en quin poble hages crescut, el «teu» rabet de gat pot ser un poc diferent del dels teus veïns. Tanmateix n’hi ha que són especialment populars o reconeguts, com Sideritis tragoriganum (o S. angustifolia).
Aquest rabet de gat, endèmic de les terres orientals de la península Ibèrica, disposa les flors groguenques en pisos al llarg de la tija, assegudes sobre dues bràctees en rodalets de sis. Hem d’anar a cercar-la als matollars eixuts i solejats de muntanya, generalment no massa lluny de la mar, on floreix cap a finals de primavera. Són aquestes rametes florides les que s’han usat en la medicina tradicional valenciana, que considera aquesta planta com un dels millors remeis populars del país: «Rabet de gat…i s’ha curat!», conten que deien els apotecaris valencians.
Les infusions de rabet de gat —de vegades combinat amb altres plantes com el poniol (Micromeria fruticosa) o la camamil·la— es prenen per a combatre (o evitar!) problemes digestius. Per això no sorprén veure’l inclòs dins les receptes de molts herberets i herberos (malgrat que algunes d’eixes, per exemple a Alcoi, volen son germà «ver», Sideritis hirsuta).
Però el rabet de gat també és antiinflamatori, i la cultura popular n’és ben conscient i aconsella tisanes de Sideritis per a curar qualsevol inflamació —de panxa, de boca, o fins i tot d’ulls lleganyosos o irritats.
I si millora les inflamacions internes, no és menys útil en cas de ferida o llaga; de fet, el nom científic de Sideritis prové de la paraula grega sideros, «ferro» (material del qual estaven fetes les armes), en referència a les propietats dels rabets de gat per tractar ferides de sang. A les comarques centrals però, avisen que s’ha d’anar amb cura perquè no només les asseca sinó que pot tancar-les massa prompte.
S’ha arribat a dir que la planta medicinal valenciana per excel·lència, la més estimada, probablement siga l’humil rabet de gat. Fins i tot a l’Aurora de Torrent, entre els versos que es canten pel Nadal, hi compareixia sant Francesc que «se perdió una tarde, sus hijos llorosos le van a buscar, lo encontraron en la Marxadella fent herba d’olives i rabo de gat». Un sant amb bon ull botànic!
Després de dos segles omplint farmacioles de pastilles i xarops amb regust de laboratori, moltes persones tornen a mirar-se els continguts del rebost, l’hort, el jardí o els camps amb interés renovat. Les plantes són les mestresses d’una gran farmàcia a l’aire lliure, i moltes delaten la seua llarga història d’ús medicinal amb noms científics que inclouen l’apel·latiu officinalis. Tanmateix, n’hi ha que són fins i tot més explícites, com la sàlvia, la reina de les herbes que salva de la malaltia.
Diu el refrany que «qui té sàlvia a l’hort, espanta la mort», i tal volta per això els pobles abocats a la Mediterrània hem cultivat la sàlvia comuna, Salvia officinalis, prop de les nostres cases. Les seues fulles, d’un color verd grisenc i textura agradosament rasposa, s’usaven molt per a rentar-se les dents, en infusió glopejada per a millorar afeccions de la boca o de la gola.
Però dins aquest gènere botànic tan salvífic hi viuen altres espècies (més de nou-centes a tot el món!), i al nostre territori en trobem alguna de molt especial, com la sàlvia de la Mariola o salvieta (Salvia blancoana ssp. mariolensis), varietat diànica endèmica que sovint s’utilitza en lloc de la Salvia officinalis. Eixa mata, que arriba a formar salviars i encatifar ombries a serres altes com l’Aitana o la Mariola, dona nom a molts topònims de muntanya (el tossal de la Sàlvia a Vilallonga, el barranc de la Sàlvia a Biar…). Els pobles dels entorns van a collir-la a la serra, la farmàcia de les altures, per aprofitar-ne l’aroma i les propietats medicinals. Igual que la sàlvia d’hort, es pren en infusió per a mals de ventre (digestius, però també menstruals). Veureu comparéixer una fulleta o un brotet de sàlvia en algunes receptes d’herberets, però els mestres ja avisen que no convé posar-ne molta per evitar que amargue massa el resultat (o que el faça tornar negre!). I, no cal dir-ho, és l’ingredient estrella de la salvieta o licor de sàlvia.
Per la seua bellesa aromàtica l’hem convidada a participar en les enramades oloroses de distintes festes populars, com les que se celebren a la localitat alacantina de la Torre de les Maçanes per la Festa del Pa Beneït, la setmana del 9 de maig. En aquest ritual patronal, que commemora la salvació del poble d’una plaga de llagostes, s’ofereixen enormes pans a sant Gregori, i els carrers tradicionalment es perfumen amb salvieta.
Salvats… i salviats!
