Generacions rere generacions s’han format durant dècades amb un diccionari de María Moliner damunt de la taula. La lexicògrafa i autora del «Diccionario de uso del español»,va residir a València entre 1930 i 1946 i va impulsar, durant la Segona República, biblioteques infantils públiques, a més de participar en les Missions Pedagògiques, gràcies a les quals es va començar a contrarestar l’analfabetisme de la població humil.
La relació de Moliner (Saragossa,1900—Madrid, 1981) amb la capital del Túria comença de la mà del seu amic José Navarro Alcácer (València, 1891-1988), pedagog i president aleshores d’Escuelas de Artesanos, qui va llogar una part de l’actual centre educatiu on ell i un grup de docents crearen la coneguda com Escuela Cossío, que s’inspirava en la Institución Libre de Enseñanza i va rebre el seu nom a Manuel Bartolomé Cossío, successor de Francisco Giner de los Ríos, ambdós també pedagogs.
A València, Moliner va donar classes de Literatura i Gramàtica baix este nou paraigua pedagògic que, entre altres coses, no diferenciava entre xiquets i xiquetes, fomentava un punt de vista crític i feia valdre l’aprenentatge experimental i vivencial.
A més, al cap i casal, María Moliner va posar en marxa una biblioteca infantil, en una altra seu de l’època d’Escuelas de Artesanos, al carrer Pintor Sorolla per on, a més de l’alumnat, passaven els docents d’un tercer centre, l’Escuela Normal que hi havia a la plaça de l’Ajuntament. Així, la vida de Moliner a València —on va arribar casada i amb dos fills— tenia el centre de la ciutat com a escenari: com a mostra, la seua vivenda s’ubicava a la Gran Via Marqués del Túria, prop de tots estos punts i on ara hi ha un monòlit que recorda la seua contribució a la generalització de l’educació i el foment de la cultura.
Tanmateix, Moliner va crear a la ciutat una segona biblioteca infantil i també va tindre una aportació fonamental a les Missions Pedagògiques, a més de dirigir la biblioteca de la Universitat de València (a partir de 1936) i col·laborar també en la creació de biblioteques rurals.
Sofía Vivancos —bibliotecària, arxivera i responsable de la col·lecció museogràfica d’Escuelas de Artesanos— explica que Moliner fou «una visionària» i també destaca la seua vocació i humanitat. «A més de xiquets i xiquetes, també va formar a mestres i bibliotecàries, és la nostra iniciadora, un gran exemple de com apropar la lectura a la població. Quan els llibres eren un luxe, els va fer accessibles», recorda Vivancos, i afegix: «tota la seua vida va ser vocacional».
Després del seu pas per València, Moliner va tornar a Madrid i la seua projecció es va vore tallada pel Franquisme. Així, relegada i allunyada dels treballs que havia fet anteriorment, es va centrar en el diccionari, el seu major llegat.
Una obra única feta amb molta cura i dedicació
La primera edició del diccionari de María Moliner (Gredos) compta amb 80.00 entrades, ordenades per una mateixa arrel lèxica en lloc de seguir un ordre estrictament alfabètic. A més de les definicions, este diccionari fou un referent perquè també inclou l’ús de les paraules i sinònims, així com les preposicions que les acompanyen en cada cas. Es tracta d’una obra considerada titànica, que es va publicar per primera vegada en 1962 i que va suposar 16 anys de treball de la bibliotecària, que va començar creant fitxes sobre els mots. En la presentació del diccionari que escriu l’autora, ella mateixa reconeix la ingent tasca: «Vet ací una comfesió: l’autora sent la necessitat de declarar que ha treballat honradament; que, conscientment, no ha descuidat res (...) que s’ha dedicat a resoldre la dificultat que presentaven un esforç o un temps desproporcionats pel seu interès, per obediència a l’imperatiu irresistible de l’escrupolositat; i què, a la fi, esta obra, a la qual, per la seua ambició, donades per la seua novetat i la seua complexitat, li està negada la seua perfecció, s’aproxima a ella tant com les forces de l’autora ho han permés».
