E passat 11 de febrer, els meus alumnes de grau superior es van adherir a la vaga convocada pel Sindicat d’Estudiants. Em va sorprendre que la principal reivindicació de la convocatòria era la paralització de l’activitat lectiva en temps de pandèmia. De veres l’alumnat vol deixar d’assistir a classe? Deu ser que m’estic fent major i ja no recorde com és de llaminera per a un adolescent la possibilitat de no haver de matinar a diari per a suportar les soporíferes lliçons del professorat de torn. Però, realment ja han oblidat el fatídic tercer trimestre del curs passat i les mancances formatives que se’n deriven d’aquells tres mesos de pseudoformació on-line?

Des de la meua humil opinió docent, la presencialitat a les aules és necessària per molts motius, la majoria d’ells pedagògics, però també n’hi ha de socials i, com no, molts de psicològics. Aspectes com la integració social de l’alumnat, la igualtat d’oportunitats, l’adquisició de rutines i eines d’organització, el tracte directe alumne-professor, la resolució de dubtes en temps real, l’activació física i psíquica, o el creixement personal, paguen la pena d’haver de matinar cada dia per a assistir a les aules en tots els nivells educatius.

No obstant això, si hi ha un nivell en què la seua presència resulta imprescindible a les aules i tallers és a la formació professional. Als cicles formatius utilitzem equipament i materials molt específics per a un aprenentatge eminentment pràctic perquè l’essència de la formació professional radica en la realització de pràctiques i en l’ensenyament de l’ús de determinat equipament, maquinària i tecnologies per a la incorporació al mercat laboral. Com a mostra les meues classes d’imatge i so en què l’alumnat aprèn a utilitzar càmeres de vídeo, trípodes, taules de so, equips d’il·luminació, o microfonia. Com poden assolir des de casa les destreses necessàries per a treballar en platós de televisió, en estudis de gravació, o en escenaris? Poden aprendre lluny dels tallers els alumnes de fabricació mecànica, o d’instal·lació i manteniment, o de transport i manteniment de vehicles? De veres l’alumnat que voluntàriament s’ha matriculat en aquests cicles formatius vol deixar de manipular l’equipament i la maquinària disponible als centres educatius?

Comentant l’assumpte amb un altre professor bastant més savi que jo, em va recordar que a la formació professional també hi ha mòduls amb gran carga teòrica, com ara «Formació i Orientació Laboral», «Empresa i iniciativa emprenedora» o «Anglès tècnic», o altres en què sols cal disposar d’un ordinador connectat a la xarxa per a seguir el ritme de la classe. No en totes les famílies professionals s’utilitza tanta maquinària, ni en totes les sessions es requereix l’ús de tant d’equipament. Així és que em va fer reflexionar sobre si, realment, en temps de covid, és necessari que obliguem l’alumnat a viatjar tots els dies dins d’un atapeït autobús, metro o tren, i els mantinguem 7 hores tancats en un aula amb 30 persones més, amb els riscos de contagi que això comporta, per a rebre una lliçó que en moltes ocasions pot ser tramesa de manera telemàtica.

No hi ha res com compartir i rebatre opinions contraposades per a arribar a conclusions de consens. Potser, el millor seria implementar un model mixt en què l’alumnat de cicles formatius sols participara presencialment en aquelles sessions de classe eminentment pràctiques, i poguera seguir en línia les sessions de contingut teòric. Si en temps de pandèmia es permetera combinar l’ensenyament presencial amb el no presencial, es reduiria considerablement la probabilitat de contagi tant d’alumnat com de professorat.

Arribats a aquesta solució salomònica, sols falta una cosa: saber qué opinaria l’alumnat que, al cap i a la fi, és qui ha de córrer més riscos per a formar-se.