De totes les camamil·les que viuen a les nostres terres, potser la més entranyable siga aquesta mata aromàtica de fullam verd grisenc i cabotetes de flors daurades que els botànics anomenem Santolina chamaecyparissus, i que tradicionalment tothom coneix com la camamil·la (o camamirla).
Tot i que pocs descriuríem la flaire que desprén la planta com «semblant a les pomes»; el seu nom comú —que prové del grec chamaemelon— vol dir precisament això: «pometa». El seu nom científic, en canvi, la considera un «xipreret», chamaecyparissus, tal vegada per una certa semblança en l’aspecte de les fulles).
Totes les plantes remeieres que hem ficat dins el sac de les «camamil·les» (més de quaranta en tot el territori espanyol) tenen propietats digestives, que en justifiquen l’ús en infusió després d’un àpat consistent, però no totes fan el mateix gust. Allà on la camamil·la que trobaràs dins les bossetes d’infusions comercials és dolça (Matricaria chamomilla), la nostra Santolina és amarga, i aquesta és una característica apreciada dins la cultura popular, que sol associar els sabors amargs a poders digestius. Com bé pots imaginar, no pot faltar entre els ingredients de molts herberos!
No obstant això, els seus usos no es redueixen a tassetes d’infusió (o de licor) per a pair millor les menges: les seues propietats antiinflamatòries s’han fet servir amb molta freqüència per a rentar els ulls inflamats o lleganyosos, a voltes combinat amb unes gotetes de llima. La medicina popular també la recomana en cas de cucs intestinals —i per a les xiques que volen tintar-se els cabells de ros.
Allà on la camamil·la dolça de vegades es cultiva als horts, la Santolina és planta de muntanya, de matollar sec, sovint damunt sòls calcaris. Quan arriben les primeres calors trau els seus botons daurats atapeïts de diminutes flors, i aquesta és la part de la planta que s’arreplega i s’asseca per a guardar-la, penjada dins el rebost, durant la resta de l’any. Hi ha qui diu que convé collir-la el 24 de juny (de fet, un dels seus noms comuns és botja de Sant Joan).
En alguns pobles alacantins s’usava per a les enramades de festes com el Corpus, però també apareix perfumant celebracions llegendàries, com les que el rei Barbut organitza al retorn del mític heroi castellonenc Tombatossals, que torna amb els seus companys de conquerir les illes Columbretes i són rebuts amb «… l’espígol i el romer, l’herba-sana i la murta, lo timonet i el poliol, la flor de te i camamirla i altres matisses de la catifa vistosa, aromen l’aire en aquells solemníssims moments.»
Herba humil, i malgrat tot digna de moments solemníssims!
De vegades els noms comuns ens juguen males passades, i bé pot explicar-t’ho el poliol d’aigua, també conegut com a «poliol». A partir del seu nom científic, Mentha pulegium, pots deduir, primer, que aquesta planta és una menta (parentiu que el seu aroma delata); i, segon, que la nostra paraula «poliol» és descendent d’aquest pulegium llatí. El terme fa referència a les puces, atés que fa segles, fins i tot mil·lennis, que emprem el poliol per a foragitar aquests insectes tan molests com inevitables dins les societats agropastorals. Si tens animals, tens puces.
Florit a finals de primavera o començaments d’estiu, el poliol d’aigua sol viure a indrets humits; allà on mentes com la pebrera o l’herba-sana reuneixen totes les flors a les puntes de les tiges, fent espiga, el poliol les reparteix en pisos, anellant les seues tiges amb tutús de ballet color lila.
Tanmateix, els humans no som botànics innats, i hem aplicat el terme «poliol» a altres plantes aromàtiques que no són Mentha pulegium. A les nostres comarques destaca, per exemple, Micromeria fruticosa, que era la protagonista absoluta de les infusions de poliol (o poniol) valencianes, les més populars i tradicionals de la regió.
Aquestes confusions nominals fan difícil saber quina planta imagina, per exemple, Jaume Roig a L’Spill (1460), quan menciona «lo poliol/secat al sol/veuràs florit/a miga nit».
Però fins i tot en ple segle XXI, si no eres de les persones que cullen les seues herbes per fer-se les infusions a casa, la identitat botànica de les infusions de poliol és… confusa. Si vas a una terrassa i demanes una tisana de «menta poleo» comercial en bosseta, la planta que beuràs variarà en funció de la marca: pot ser menta pebrera (Mentha spicata) tota sola, mesclada amb Mentha pulegium, amb herba-sana, fins i tot amb el poniol (Micromeria fruticosa).
Tot i que totes elles poden alleugerir els efectes d’un àpat massa copiós gràcies a les seues propietats digestives, Mentha pulegium té poders que són absents a la resta de «poliols». Per començar, recordaràs que és un insecticida natural molt potent, sobretot pel contingut en pulegona; però també té propietats emmenagogues —és a dir, regula el cicle menstrual i, en funció de la dosi, pot resultar abortiva.
Com pots veure, saber quin és el teu «poliol» no és un detall sense importància!
Més informació al web de la Diputació de València www.dival.es/normalitzacio,
Valencià a la Dipu en Facebook, ial
Twitter i l’Instagram @ValenciaalaDipu
