Rames, cimals i branques

Escodrinyant per la xarxa en busca de recursos didàctics, trobe un pla d´activitats per a una granja escola. Entre les propostes escrites, n´hi ha una que em crida l´atenció perquè denota que l´autor/a de l´escrit té un coneixement insuficient del lèxic dels arbres, amb repercussions negatives per al vocabulari dels escolars. Deia la instrucció: «Si no hi ha engrunsadores, en farem i les penjarem de les rames dels arbres». Pense jo: «Mare meua, a terra van tots, xiquetes, xiquets i mestres, si proven a engrunsar-se», perquè si lliguem les cordes d´una engrunsadora a una rama i hi intentem engrunsar-nos, és ben segur que esta dóna o es trenca, i el bac, assegurat.

Qualsevol valencianoparlant coneixedor del nom de les parts d´un arbre haguera dit o escrit que penjaria l´engrunsadora d´una bona branca, i així i tot no se´n fiaria, millor seria lligar-la a un bon cimal, per a més seguretat. En la parla valenciana, majoritàriament, i també en bona part de la catalana, dalt de les arrels hi ha la soca; després vénen els cimals, en els arbres adults; a continuació, les branques; i després les rames; i finalment les fulles, mentres que en castellà se´n passen, directament, del «tronco» a las «ramas», i poden penjar una engrunsadora d´una «rama consistente».

El valencià literari i universitari, procedent de l´enlluernament noucentista, i la seua estela, també ha empobrit la terminologia arbòria, perquè hi apareixen pocs cimals i poques rames, i menys encara en els sentits figurats. La pobra rama valencianocatalana té la desgràcia de compartir identitats amb la castellana i, encara que no té totalment el mateix sentit que aquella, l´han esporgat bona cosa. I els cimals els deixaren, però com a «cima de muntanya» i com a «branques més altes més o menys verticals». Però cimals, a més d´eixos, són també els que definix Ferrer Pastor en el DG, «cadascuna de les branques principals d´un arbre».

Cal combatre l´empobriment lèxic recuperant per al valencià culte els cimals i les rames, incloent els sentits figurats, sense oblidar-nos, per descomptat, dels sinònims branquillons, brancons, tiges i troncs, perquè tots en família acompanyen les arrels, les soques i les fulles.