El terme «bac», com sabem, és, en el sentit més corrent, 'caiguda d'una persona a terra que li provoca un colp fort', 'colp violent', «He entropessat en el rastell i he caigut un bac, encara estic adolorit», «Ha trencat la cadira a bacs». En té altres, de sentits, com 'ombria', 'utensili per a l'estampació d'imatges', 'tampó', 'transbordador de rius o de llacs' i algun més. Però ací ens ocuparem dels que sofrim quan caiem a terra i dels que podem provocar a colps. Tots hem caigut algun bac en alguna ocasió, com el rei emèrit, Joan Carles I, que ha sigut especialiste a caure bacs. L'últim, que sapiam, el de la cacera de Botswana. Menuda baquinada (física i política)!

La paraula «bac», en el sentit de 'caiguda a terra', en té algunes altres derivades, com «bacada» i l'apuntada més amunt, «baquinada», vocable que emprem per a emfatitzar la qualitat del bac, 'caiguda violenta'. És una forma molt pròpia de la parla valenciana, arreplegada pels diccionaris valencians, emprada per Enric Valor, Toni Cucarella, Vicent Ortega i altres, documentada en Corpus Informatitzat del Valencià i incorporada a la normativa oficialment per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià.

El mot «bac» dona lloc també a la locució «a bacs», 'de mala manera, arreu', «No fa bé la faena: ho fa tot a bacs», «Tracta els treballadors a bacs», «Els llibres no s'han de tractar a bacs». Però eixa locució té també un sentit positiu, que no provoca cap dolor, ni físic ni psíquic, com és 'riure molt', 'riure a carcallades', «Marc es va posar a contar xistes i anàvem a bacs». En eixe sentit, la locució «a bacs» és molt pròpia de la parla valenciana i també l'arreplega el DNV.

Un altre «accident» que podem patir o disfrutar, segons el context, és tindre un «rebolcó» i anar «a rebolcons», que és l''acció de rebolcar(-se)', que al seu torn és 'pegar voltes i bacs per terra (algú o algun animal)', «El bou el va topar i el va rebolcar uns quants metres». «No et rebolques, que t'embrutaràs». Però un rebolcó també té connotacions agradables, perquè una criatura de pocs anys es rebolca de plaer; i també ben plaent, en principi, és una altra accepció com és la del plaer carnal, perquè «pegar un rebolcó» és també tindre relacions sexuals, que perquè siguen ben plaents i satisfactòries han de ser mutu acord, naturalment. I una persona atractiva sexualment també diem que té un bon rebolcó.

Però eixos rebolcons, en la nostra llengua, deuen ser cosa de valencians i balears, perquè els diccionaris de referència normativa fets a Barcelona no contemplen exactament eixes rebolcades. El DNV, el DCVB i altres diccionaris valencians, sí. I també ho contempla Eugeni S. Reig en el Valencià de sempre, amb la llarga cita que fa d'Els amants, de Vicent Andrés Estellés, que té la frase «...i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps». Molt estellesiana (i valenciana) la frase dels rebolcons. Bravo!