Ara que entrem en temporada d´arruixades i tempestes -ahir fou el «dia de les marededeus pixones»-, parlaré de la denominada «pluja d´animals», un fenomen meteorològic excepcional però conegut des de l´avior. D´aquesta manera, existeixen múltiples testimonis documentals que narren la precipitació de les més diverses bèsties, que queien del cel sense una justificació raonable; i que, en conseqüència, la població atribuïa a la voluntat -o, més aïna, a la ira- divina. Des de fa unes dècades, sabem que el fenomen és conseqüència dels forts vents que, enmig d´un temporal, s´arremolinen amb tant de vigor que són capaços de capturar animals menuts, transportar-los fins a altures relativament grans i, al remat, deixar-los caure de manera concentrada. Tanmateix, antigament les explicacions per al cas devien ser d´allò més estrafolàries. Encara que els annals meteorològics registren pluges de caragols, aranyes, crancs, serps, meduses... i fins i tot ratolins, unes de les bèsties que més han «caigut», al llarg del temps, han sigut les granotes, com ara les que varen ploure -per dues vegades- en setembre de 1865 al municipi d´Antella. Ho referia la premsa de l´època en els següents termes: «El día 30 del mes último, y como ya había sucedido en el sábado de la semana anterior, cayó en Antella una lluvia de ranas del tamaño de media pulgada, y en tan grande cantidad que formaban en el suelo una masa de medio palmo de espesor». La notícia, purament descriptiva, rebutjava entrar en especulacions, i es limitava a indicar que les granotetes «cayeron dentro de unas grandes gotas de agua»; i que, «perseguidas por los gatos y los perros, se arrojaron dentro de las casas, en el río y en los bancales de arroz». «Tal fenómeno», prosseguia el periodista, «no es nuevo en Antella, pero lo será sin duda para la mayor parte de nuestros lectores, a quienes adivinamos les costará trabajo creerlo, aunque no por ello dejará de ser verdad el hecho». Els qui segurament no dubtaren de la veracitat de la peripècia degueren ser els lectors més fervorosos, que es considerarien afortunats d´haver tingut coneixença de la recreació valenciana -via municipi de la Ribera Alta- de la segona de les deu plagues d´Egipte, tal com relata el llibre de l´Èxode. Però, ben mirat, encara degué sentir-se més feliç la xicalla d´Antella, que riuria i xalaria com mai perseguint granotes. Vivint un espectacle que ni el millor dels parcs temàtics actuals seria capaç d´imitar.