Si escoltem una conversa entre dos muixeranguers, és possible que no entenguem moltes coses. Això és perquè el món de les torres humanes valencianes està ple d’expressions i metàfores que bé no existeixen en la llengua «comuna» o bé acostumen a tenir un significat totalment diferent. Amb la intenció que no vos passe com al senyor petit i eixerit de la cançó de La Trinca, el que volia anar a Madrid, ací vos deixem un recull d’algunes d’aquestes expressions amb el seu significat muixeranguer.
A les muixerangues trobareu gent que és llépola i gent que no ho és (no cal ser malpensat ni imaginar-se cap xurro més), però quasi tots portem xurro. No cal dir que ens agrada molt compartir i fer germanor, tot i que la proposta no va de gastronomia. Quan ens enfaixem, sovint enrotllem l’últim tros de la faixa per fer l’última volta, de manera que quan preguntem «Vols xurro?» a la persona que ajudem a enfaixar-se, el que fem és preguntar-li si vol que li enrotllem eixe últim tros de faixa. Aquest xurro és especialment útil per a la xicalla, ja que els ajuda a pujar amb més facilitat pel tronc de la figura.
Normalment, quan parlem de persones i parlem de taps, ens ve a la ment la imatge d’un fum de persones amuntegades sense poder moure’s. Tot i que podeu estar pensant que això és precisament el que fem els muixeranguers a la base de les figures, quan parlem de fer de tap ens referim a una posició concreta d’aquesta pinya que aguanta les figures. L’ocupen persones baixetes, menudes, i es col·loquen baix dels braços que veieu alçats des de fora per a compactar la pinya.
No, a la muixeranga no hi ha ningú modificat genèticament; hi trobareu gent la mar de diversa i natural. Això sí, trobareu caps de pinya, i són de les persones a qui més s’ha d’escoltar durant un assaig o una actuació. Són aquelles qui s’encarreguen d’organitzar i fer funcionar bé la pinya, és a dir, la base de les figures. Com ja sabeu, allà baix ens col·loquem de manera ordenada i ocupem posicions diferents segons les nostres característiques físiques (els taps són baixets, els vents són alts, les agulles són primes…), i els caps de pinya munten aquests trencaclosques perquè funcione com cal. La pinya és un dels majors elements de seguretat de les muixerangues, així és que ens prenem els caps de pinya molt seriosament. Poca broma!
Ni albaes, ni jotes, ni havaneres; eixes les cantem els dies de festa. Durant l’assaig, l’únic que es canta són les pinyes, i ho fan només els caps de pinya. Cal dir que no sempre són entonats, però el que sí que tenen és un bon diafragma i una bona gola per a dir ben fort i clar on va cadascuna de les persones que hi ha a l’assaig (o a l’actuació) a l’hora de muntar les bases de les figures. En el moment de cantar les pinyes, és convenient guardar silenci i escoltar-los, encara que et facen fer un bot quan comencen a cantar-les a la teua vora sense que t’ho esperes.
Hi ha muixeranguers molt traçuts que fan de tot, i n’hi ha que s’encarreguen de fer complements de marxandatge per vendre a les actuacions perquè l’associació funcione bé econòmicament. Tanmateix, la motxilla de què parlem no és per a vendre (ni per a anar a l’escola), i la fa la xicalla sense fil ni agulla. Quan diem que un xiquet o xiqueta fa motxilla, ens referim al moment en què està a l’esquena de l’alçador o alçadora, gairebé a punt de coronar la figura. És un moment delicat que requereix l’atenció de tots, fins i tot del públic!
Ningú pot dir que no a una becaina estiuenca a l’ombra d’una figuera, mentre allarguem la mà per a berenar unes figues ben dolces. Tampoc vos negarem que a la muixeranga ens agrada cuidar-nos i comboiar-nos i sovint ens agrada gaudir dels petits i senzills plaers de la vida. Ara bé, quan a la muixeranga fem la Figuereta (o la Volantinera), vol dir que treballem, és a dir, que estem muntant una figura. La Figuereta és una construcció en què la persona més amuntera recolza el cap sobre les persones del pis de baix i alça el peus fins a posar-se en posició vertical. Si veieu aquesta figura a Xàtiva, però, no espereu escoltar el nom de Figuereta, ja que allà se la coneix amb el nom de Felipet.
Tot i que en alguna festa a tots ens ha passat que hem alçat massa el colze i ens n’adonem al dia següent, quan fem muixerangues no pensem en això (ja hi pensarem quan acabem la feina). A la muixeranga no està mal vist alçar els colzes (no només un, sinó tots dos!), al contrari, és necessari. Quan tenim algú damunt de nosaltres i alcem els colzes, fem que els muscles adopten una posició més recta i donem més superfície de suport a la persona que tenim damunt. D’aquesta manera, guanyem estabilitat i seguretat.
Tot i que a la muixeranga, a cada figura, hi ha gent que fa de vent, això no vol dir que siga algú que es dedique a bufar a la cara d’aquells qui s’acaloren fent força. És una posició de la pinya, és a dir, de la gent que forma la base de la figura i li dona estabilitat. En aquesta posició agafem una cama d’una persona que està al segon pis i una altra cama d’un altre segon, de manera que mantenim la distància entre ells. Acostumen a ser persones altes per tal de poder agafar des de ben amunt i subjectar millor els qui estan dalt, però també vos hem de confessar que rebufen sovint per la força que han de fer!
Ara que ja coneixeu unes quantes expressions, és hora de posar-les en pràctica. Aneu a un assaig o cerqueu un muixeranguer i demostreu les vostres dots i el vostre domini del ric vocabulari muixeranguer!
