La persona, per molt que li agrade la solitud, necessita estar pròxima a la humanitat. No ha deixat de ser animal social. Per eixe motiu, en moltes ocasions, demanem que ens escolten. El món de les interjeccions ho sap i ha creat paraules com «mante». Tot i tindre un ús col·loquial, com diu el diccionari de l’AVL, és viva i cal recomanar-ne l’ús. Fa uns anys, el filòleg Ferran Campos va dedicar un sucós article a este terme que prové de l’aragonés «amante». També, sense anar lluny, la meua veïna de secció i estimada Clara Laguarda va titular l’any passat un article «Tu de qui eres, mante?».

Amb un «mante», requerim o interpel·lem l’atenció d’algú. L’emissor sol tindre ja els seus anys. El receptor o la receptora és d’edat fadrina. L’actitud amb la qual es diu està plena d’estima. Així que en estos temps, en els quals solem llançar la culpabilitat de quasi tot a la joventut, podríem aprofitar la interjecció per a acostar-nos a eixe sector social. Ells i elles, parafrasejant una cançó de l’estimat Pau Albalajos dedicada a l’alumnat de l’institut Lluís Vives, saben que no són perfectes però poden viure amb la consciència tranquil·la per fer tot el possible per canviar el món. Van ser elles les que oferiren una imatge d’un institut avançat i utòpic. Malauradament, jo no ho vaig viure així en els primers anys que estudií allí. Encara recorde, en els anys huitanta, unes aules que no eren mixtes i com un company, amb sarcasme, em deia el «demòcrata».

La joventut es mereix sempre un «mante» de reconeixement i estima. Amb el tema de la pandèmia, pareix que sols les persones jóvens es boten les mesures sanitàries. Tanmateix hi ha majors que no es posen la mascareta i fumen pel carrer o quadrilles que no renuncien a reunions socials.

El manté, a voltes, pot ser discriminatori. Quan es pregunta en el poble «De qui eres manté?» Es pressuposa que la teua família ha sigut sempre d’allí. No m’agrada que l’origen d’una persona determine el que és perquè tots i totes formen part del mateix planeta. Nosaltres som hereus i hereues el que els han llegat el pares però sobretot el resultat dels valors que hem conreat i de les nostres actituds de vida.

En definitiva, podem emprar amb naturalitat «manté». És una paraula genuïna i reconeguda. Ens aproxima a la joventut. Confiem en ella i mostrem-li i reconeixement que es mereix. No oblidem mai que el futur de la humanitat sols existirà si hi ha jóvens que l’assumisquen.