La primera vegada que vaig quedar amb Susanna var ser a la plaça de l’Ajuntament de València, on un dia hi va haver l’estàtua eqüestre d’un dictador i també la cafeteria San Patricio, en què es reunia un grapat d’intel·lectuals, futurs editors, polítics, filòsofs i historiadors. Era una vesprada de febrer quan la vaig esperar tan nerviós que em suaven les mans dins dels guants de llana grisa. L’excusa que vaig triar per a quedar amb ella va ser una obra de teatre la fotografia de la qual es fa arribar en un correu electrònic que és asèptic i alhora és suggerent.
–T’agrada el teatre, Susanna? T’agradaria anar al teatre?
–M’encanta el teatre, el que no trobe és gent que vulga anar al teatre amb mi.
–Mira, a mi també m’encanta! I fan una obra que vull vore. Jo aniré sí o sí, però si t’interessa, et compre una entrada per a l’obra. Conec l’actor que la protagonitza; és el pare d’un antic alumne meu.
Per això a les set i mitja d’una vesprada de febrer, Susanna i jo vam veure l’obra Nagg i Nell des de l’amfiteatre del Teatre Rialto de València. L’actor Enric Juezas i l’actriu Victòria Salvador donaven vida a dos personatges de Samuel Beckett deixats caure en l’oblit i que no fan sinó esperar algú que, com Godot, mai no arribarà. En un moment de la representació, l’actriu Victòria Salvador es palplantà a l’escenari i va cantar una cançó que jo no havia sentit mai. Mentre la música d’un piano i la veu ho inundaven tot, Enric Juezas seia a l’escenari, a tocar del públic, i anava traduint la lletra de la cançó. La veu femenina cantava potent el tema i la veu d’Enric Juezas anava traduint la lletra amb un sarcasme que feia esclatar en rialles el públic. Jo no reia, perquè la lletra de la cançó que no entenia bé i la música m’havien captivat els sentits.
Quando sei qui con me
questa stanza non ha più pareti,
ma alberi, alberi infiniti.
...
El públic va esclatar en aplaudiments quan la cançó va acabar i jo tot just em vaig girar a Susanna a dir-li que mai abans no havia sentit aquella cançó i que ara necessitava saber quina era. Va ser llavors que li vaig veure els ulls clavats en l’escenari, mentre aplaudia mecànicament i mussitava per a ella:
–Quants anys fa...
–Perdona, què dius?
Ella es va girar amb els ulls radiants, plens de llum darrere de les ulleres de vista roges. La boca diminuta, envoltada d’alguna piga esparsa i amb una cicatriu quasi invisible de quan era nena. Somreia. Els ulls emocionats, les dents tan blanques aquella nit al teatre. La primera pista, el primer bocí d’una història que jo havia de començar a perseguir allí, des de l’amfiteatre del Teatre Rialto.
–Jo coneixia un home que cantava eixa cançó.
A la meua amiga Virgin li vaig parlar d’aquella misteriosa cançó italiana dies després, quan vaig anar a Mislata a visitar-la.
–Vir, coneixes la cançó «Il cielo en una stanza»?
–Stanza? Vaig a classe d’anglés, recordes? D’italià no en sé ni pruna, Evian.
–És dels anys seixanta. T’enviaré al face una versió de Franco Battiato que m’encanta.
–Dels anys seixanta? Mon pare segur que la coneix. Bé, segur que la coneixia.
En aquells dies, jo visitava Virgin cada dues o tres setmanes, per a passejar amb ella i la seua filla Marina, acabada de nàixer. Caminàvem pel Parc de Capçalera del riu Túria o l’acompanyava fins a la casa de son pare; aquell home de Mislata calb i amb unes sempiternes ulleres fosques que em recordaven les de Bernat Capó i que no es llevava mai. Tenia noranta anys i un dia havia estat un home prodigiós, però a qui la seua filla havia hagut de mantindre a ratlla i en ocasions àdhuc salvar de la ruïna; havia estat un antiquari de mà foradada, apostador compulsiu, bastant calavera i bala perduda. Ara el pare de Virgin s’apagava a poc a poc, com un ciri que es consumeix pausadament, amb un cuc silenciós que li menjava els records dels anys i de les aventures viscudes. El verm de l’oblit, imparable i profund. Mai no hauríem d’oblidar els records.
–Com està hui ton pare?
–Com sempre: tranquil·let a la seua cadira. Però ahir va sonar el telèfon. Va començar a pegar crits com un boig, com sempre. No li’l podíem llevar de les mans, la Nani i jo. Quin quadre! Després el vam dur a la seua habitació de Diògenes i es va aquietar.
–Feia els crits de sempre?
–Sí, ja saps: «Deixeu-me en pau! Deixeu-me en pau!». El duguérem al quarto dels televisors polsosos i es calmà. Hui està tranquil·let com un àngel i creu que soc ma mare. Em parla com un vell seductor. És molt graciós.
El pare de Virgin, l’ancià Isaïes Groman Salavert, devia veure faenejar la filla per la casa del centre històric de Mislata i es devia transportar sense voler-ho al record d’altres dies que confonia amb el present; la dona asseguda al menjador llegint un llibre, ordenant el despatx, llevant la pols de les figuretes de plom que omplien la sala d’estar amb mil bagatel·les més o adormida a l’habitació. Però feia quinze anys que la seua dona havia mort i com que l’amor de les seues terceres núpcies tenia vint-i-cinc anys menys que ell, aquella mort havia estat no sols un òbit a deshora, sinó un colp especialment dur. Quan sonava el telèfon a casa sempre s’excitava amb un vigor terrible, es posava a plorar i despenjava el telèfon per a demanar, per a implorar a crits que el deixaren en pau. Sempre es repetia la mateixa escena i Virgin tenia per a aquella bogeria una explicació plausible: la notícia de la mort de la seua última dona en accident, la mare de Virgin, l’havia sabut ell per telèfon, a través d’aquell telèfon. Tanmateix, havia quedat un rastre viu d’aquella dona que no era només el telèfon de la casa: la seua filla, la meua amiga Virgin. Virgin obria la casa de bat a bat quan anava a visitar-lo a diari i de bell nou la pols fugia del damunt de les figuretes de plom i de les andròmines col·leccionades en vida fins a l’acumulació forassenyada. Virgin sempre se’n queixava, de la síndrome de Diògenes que s’havia apoderat d’ell feia anys i que el feia deambular per tot arreu carregat amb un pinzell sense punta, una llanterna sense pila i un maletí sense pany. Amb Virgin faenejant per aquella casa a caramull d’objectes inservibles tornava el sol a entrar per les finestres i el despatx d’Isaïes Groman rebia el caliu d’algú que el trasteja. Ell mirava faenejar la filla assegut en el senyorial gronxador del menjador i entenc que confonguera el passat amb el present; la dona que va morir jove i la filla que ara era ja una dona jove. Entenc que se li mesclaren els records, el blau dels ulls, els dies de color, les hores que són anys. Entenc que el pare de Virgin es desorientara un poc, assegut a l’engrunsadora del menjador, amb les finestres esbatanades al pis farcit d’andròmines del carrer Joaquim Martí Gadea de Mislata. Entenc que tornara per un moment a creure que el negoci d’antiquari encara anava bé en aquella casa saturada d’objectes i que encara l’acompanyava la seua dona.
