Durant bona part de les èpoques medieval i moderna, les dones que –per obra i gràcia dels mascles que ostentaven el poder– rebien el qualificatiu de «bruixes» varen ser objecte d’una intensa persecució que, sovint, finalitzà amb la seua condemna i execució públiques.
Pel que respecta al segle XVII, els dietaris de Pere Joan Porcar i Joaquim Aierdi –que tan magistralment ha estudiat Vicent J. Escartí– recullen diverses notícies referents a suposades fetilleres i alcavotes que, sota l’acusació de practicar sortilegis, encanteris i maleficis, foren severament castigades. Porcar, per exemple, anotà que, en novembre de 1625, «assotaren, per lo Tribunal de la Santa Inquisició, a sis fadrins molt jóvens i una dona per fetillera»; i que, en agost de 1627, «en la vila d’Ulldecona, Maestrat de Montesa», «havien penjat cinc bruixes. I que havien descubrit moltes altres, i els grans mals que havien fet. I que moriren com a heretges». Al seu torn, Aierdi recollí que, en abril de 1678, «assotaren a una dona de Sogorb per alcavota»; i que, any i mig després, fuetejaren «dos dones per “echiseres”».
Xarrant d’aquests temes amb dos amics especialistes en la matèria, Àlex Llinares i Jacob Mompó, em comenten que, des de principis del segle XVI i fins a l’inici del XVII, hi hagué nombrosos oportunistes desaprensius que varen fer negoci amb la denominada «caça de bruixes», una activitat ben lucrativa. I també, que la major repressió contra aquestes dones es concentrà en el període 1614-1622, quan, tan sols a Catalunya, en varen ser ajusticiades més de 400. Per a, finalment, explicar-me que els penjaments que, tal com afirmà Porcar, es portaren a terme a Ulldecona en 1627 foren il·legals i extemporanis, ja que aquest tipus d’execucions havien sigut prohibides cinc anys abans.
Per tant, i malgrat que la persecució de les preteses bruixes finalitzà en 1622 amb el decret de la Reial Audiència que exculpà i alliberà totes les encausades, resulta evident que els efectes d’una tal mesura no foren immediats. I que, en aquesta com en d’altres qüestions, hi hagué tribunals –com ara el de l’esmentada població ebrenca– que s’hi feren els sords i, un lustre després, continuaven actuant segons tenien per costum. És a dir, que, en expressió ben barroca i col·loquial, es varen passar aquell edicte oficial pel folre –altrament conegut com l’arc del triomf.
