Quan Gerard era un xiquet, a finals dels anys setanta, era habitual trobar-se amb revistes de còmic als quioscs. També era habitual llegir-los. Gerard llegia tebeos nacionals i europeus. Els més cars, els àlbums de Tintín o Astèrix, se’ls canviava amb els seus companys de l’Escola Comarcal. Aquesta afició i el desig de convertir-se en autor d’historietes, li va portar a col·laborar amb els seus dibuixos a diverses publicacions, començant a la revista escolar 15 dies, més tard a El torn de l’argila, publicada per l’agrupació escolta Argila, de la qual era membre, arribant a formar part de la redacció fundadora de La Fulla de l’Olivar, el full parroquial degà de l’Horta.

Gerard Miquel, el dibuixant que mai no va renunciar als seus somnis

En 1986, Carmen García Jubete, coneixedora que hi ha un grup de joves a Alaquàs interessats en el còmic, entre els quals es troba Gerard, organitza des de l’Ajuntament d’Alaquàs el primer Concurs de Còmic que, amb els anys, es convertirà en una referència en l’ambit nacional. A Gerard, que cursa estudis a l’Escola d’Arts Decoratives i Oficis Artístics de València, li servirà per a evolucionar des d’un dibuix que recordava a la línia clara de les historietes d’Hergé, fins a treballs farcits de referències a la Nova Escola Valenciana, i especialment a Daniel Torres. Però, tot i que eixes influències es troben a la seua obra, Gerard ja destacava per un estil personal i únic de línies rotundes i blanc i negre purs. Finalment, aconseguiria guanyar el Primer premi en la seua tercera participació, en 1989, amb la historieta L’aniversari.

Gerard Miquel, el dibuixant que mai no va renunciar als seus somnis

La impossibilitat de dedicar-se únicament al dibuix d’historietes, per la delicada situació que patia ja l’indústria espanyola de tebeos i les poques oportunitats que es donaven a autors nacionals novells, li portaren a col·laborar amb diversos estudis de disseny i agències de publicitat, alhora que començava a realitzar il·lustracions per a llibres infantils. Es va traslladar a València amb la seua parella, la pintora Coca Vilar i va començar a provar sort publicant còmics a fanzines.

Gerard Miquel, el dibuixant que mai no va renunciar als seus somnis

Després de coeditar Fan★Cómic!, en 1994 va decidir convertir-se en editor d’un nou fanzine, Kovalski Fly. Amb la idea de crear un producte pròxim a les revistes professionals, que pràcticament no existien, i combinar l’underground amb l’esperit de revistes tan nostres com Tío Vivo, Gerard sacrifica el seu temps i gran part de les seues energies per a aconseguir patrocinadors i subscriptors. La gran qualitat de molts dels seus col·laboradors, com ara Pedro Vera, Lalo Kubala, Oliveiro Dumas o Vicente Montalbá, que Gerard captava en diversos llocs i especialment al Concurs d’Alaquàs, va fer al fanzine mereixedor d’una nominació a Millor Fanzine al Saló de Barcelona de 1996, premi que va guanyar l’any següent. Uns anys després va deixar de publicar-se.

Gerard Miquel, el dibuixant que mai no va renunciar als seus somnis

En el camp de la il·lustració, cal destacar diversos treballs realitzats per a causes amb les quals s’identificava, com la llengua valenciana, l’educació o l’ecologia. Paral·lelament, publicava còmics a revistes com la valenciana Xiulit o Era Garbèra, en aranés. També va realitzar còmics educatius per al Museu de Prehistòria, encara que el seu projecte més personal va ser l’adaptació al còmic de la novel·la «Yo fui guía en el infierno», de Fernando Arias, que li portaria prop de deu anys, compaginant-la amb altres projectes. Aquesta novel·la gràfica va ser guardonada amb el Premi al Millor Còmic editat a la Comunitat Valenciana i el Premi al Millor Còmic al festival Fantàsti’CS de Castelló.

Gerard Miquel, el dibuixant que mai no va renunciar als seus somnis

Gerard Miquel ens va deixar el passat 13 de març. Des d’eixe moment han estat diverses les iniciatives promogudes per les seues amigues i amics d’Alaquàs i València. La idea de fer una exposició sorgeix d’una d’eixes iniciatives populars que l’Ajuntament d’Alaquàs, com no podria ser d’altra forma, ha fet seua, posant l’espai municipal del Castell d’Alaquàs i els mitjans materials a disposició de la mostra.

Moltes obres provenen també d’amigues i amics de l’alaquaser, especialment de les col·leccions particulars de Coca Vilar i Carlos López. Encara que se centra en treballs realitzats en Alaquàs o per a diverses persones i institucions d’Alaquàs, l’exposició intenta replegar exemples de totes les etapes i diversos tipus de treballs realitzats durant més de trenta anys. La mostra es va inaugurar ahir en la sala la Torre, del Castell.

Com em va comentar per telèfon el seu amic Lalo Kubala, «potser perquè tenia molt poc d’ego, Gerard no arribà a obtindre el reconeixement que sens dubte mereixia. Però, com que era honest i entusiasta, mai no renuncià als seus somnis i aconseguí viure durant dècades dels seus dibuixos».

Cartell anunciador de l’exposició, comissariada per Ivan Garcia Aguado, i algunes de les obres que es mostren en el Castell.