Estant assentat fent-me un tallat en un bar del meu poble, sent que un parroquià de la taula del costat diu als companys de taulada: «No vos escaroteu de lo que vos diré, però...» Abans que continuara, un d’estos l’interromp i li diu: «No mos escarotem, però no t’esmarres». El tema era de política i el primer que va parlar volia glossar els avantatges d’un govern d’eixos que ho aclarixen tot en quatre dies, cosa que va acabar fent i escarotant els companys de café i copeta. Com que els conec, a l’escarotador i als escarotats, no em cridà l’atenció les opinions d’estos sobre el tema en qüestió, però sí que repare en el bon ús dels verbs «escarotar» i «esmarrar-se», formes verbals molt pròpies de la nostra llengua i particularment usuals de la parla valenciana. «Escarotar-se» vol dir ‘dispersar (la caça, els animals, els ramats, l'aviram), espantar-los, aüixar-los’, «El llop escarotà les ovelles», «Procura no escarotar massa el galliner», ‘desbandar-se’, «Els animals es van escarotar quan van vore el foc», ‘avalotar, escandalitzar’, «No vos escaroteu per tan poca cosa, que ací no passa res», ‘desordenar, rebolicar els cabells’, «El vent li escarotava els cabells», «Escarotar» té el substantiu «escarot», que significa ‘avalot desordenat, cridadissa, escàndol’, ‘grup d'animals d’un ramat escarotats, especialment l’aviram’, ‘porció de gent desordenada’ i altres significats. En són sinònims parcials «espantar», «esglaiar», «escandalitzar», «desbandar-se» i alguns altres. En castellà, la paraula més equivalent a la nostra «escarotar» és «alborotar», i també, parcialment, «espantar», «desbandarse», etc.
L’altre verb que em cridà l’atenció de la conversa de la taulada veïna va ser «esmarrar-se», que té el significat de ‘desviar-se del bon camí’, «El xicon de Felip s’esmarra cada dia més. Ni estudia ni treballa, i fuma de tot», ‘excedir-se, especialment en el parlar’, «Em va buscar la llengua, em va punxar i provocar tant que va fer que m’esmarrara, i li diguera lo que es mereix i lo que no, i ara em sap mal». «Parla, Adolfet, però ves al gra i no t’esmarres». Eugeni S. Reig, conscient del retrocés que pot tindre tan privativa i genuïna paraula de la nostra llengua, ja la va incloure en el seu excel·lent repertori lèxic Valencià en perill d’extinció i la registra també en el més complet El valencià de sempre, amb la definició ‘Desviar-se d’allò que és socialment acceptat’, «No m’agrada gens eixe xicon, s’esmarra massa». El que pareix que s’ha esmarrat moltíssim en les seues atribucions i competències econòmiques, crematístiques, dineràries, etc., és el rei emèrit Joan Carles I. Hi ha qui diu que els hòmens es perden per la butxaca i/o per la bragueta. Pot ser que eixe siga el cas de l’examant de Corinna Larsen i besnet del Puigmoltejo, el fill de la reina Isabel II i del capità Enric Puigmoltó, valencià d’Ontinyent, i amic temporal més que íntim de la mencionada reina. És a dir, besnet d’Alfons XII.
I dispensen si m’he esmarrat del tema lingüístic, parlant de les braguetes i dels diners. I no s’escaroten, per favor.
