Ací ens pariren, i ací estem

Sabeu allò que diuen de la calma que hi ha a l’ull d’un huracà? Al món de les muixerangues, aquest lloc és a la base de les figures. Les bases som les persones que mai no eixim a les fotos que ens fa el públic. Al bell mig d’eixa massa de cossos entrellaçats, som l’arrel de l’arbre que creix ferm fins a florir amb la nostra xicalla dalt de tot. Som qui mai no veiem la figura i alhora la sentim com qui més.

Des de fora ens reconeixereu per la nostra constitució robusta, perquè portem les faixes més llargues i amples, que ens enfaixem entre nosaltres perquè només una base sap enfaixar una altra com cal. Que la resta és negociable, però això és aixina. Som també eixa gent que va amarant-se de suor a mesura que avança l’actuació, que quan es desmunten les figures emergeix roja com la tomaca de la pinya, amb marques als muscles i al coll de la camisa, i que comenta la jugada amb somriures satisfets que agraeixen la solidaritat rebuda.

Perquè si d’una cosa sabem a la base, a banda de com de cuidades estan o no les ungles i els peus de la gent de la colla, és de solidaritat. Veritat que podeu estar fent el mateix arròs cada diumenge, seguint la mateixa recepta, i mai no ix igual? Exactament igual passa amb una figura muixeranguera. Carrers i places que no estan anivellades, la distància variable entre persones al tronc de la figura, un company que igual està cansat i no està tan estirat, o un peu que han ficat més sobre un coll o sobre un muscle i que canvia tot el castell de naips.

Hi ha molts detalls que cal tindre en compte per a aconseguir l’equilibri i que es poden detectar i corregir a l’inici, però quan el mestre diu «segons amunt» i sona la dolçaina, la concentració mana, acaben de sobte les bromes que ens fem sense parar a la pinya, i la comunicació es redueix a l’estrictament necessari per a garantir la seguretat. Aleshores, quan des del públic sentiu cridar «xiqueta a la motxilla», tothom a la pinya sap que som un únic organisme solidari que batega i pateix junt.

Primeres mans i agulles que trauen càrrega i donen pit si cal, vents que estabilitzen quan la figura tremola, les dones i homes dels pisos de dalt que es reequilibren com poden entre tensió i vibracions, i les persones a la base que instintivament es miren als ulls entre elles per a descobrir qui està carregant-se el gruix del pes de la figura. Tot i tindre gent i pes a gestionar, amb generositat se les apanyen per a recol·locar-se i ajudar que no s’afone tot.

Des de la base, aguantem en un silenci dens només trencat per esbufegades i algun exabrupte aïllat que allibera tensió. Sabem que és qüestió d’uns pocs minuts. Aguantem. S’escolta l’emoció del públic i el seu aplaudiment. La xiqueta fa el beset i baixa fineta. Són moments d’atenció màxima. A poc a poc, el pes va disminuint i quan tota la colla té els dos peus a terra, es produeix la catarsi, els aplaudiments de públic i colla en perfecta comunió, i les abraçades a la pinya.

A tu, que ens miraves des del públic mentre sonava de fons la dolçaina i el tabalet, i t’has emocionat quan has vist una colla ben diversa de persones de tota edat i condició enfilar-se les unes dalt de les altres, conjurada en perfecta coreografia per a tocar el cel amb la punta dels dits, només et puc dir que vingues un dia a fer pinya amb nosaltres. Som gent normal, com tu, però fem una activitat extraordinària. T’avise, això sí, que si bategues una figura des de la seua arrel, mai més no voldràs viure-la des del públic.

Paraula de base.

valencians emprenedors. La Muixeranga de Barcelona vol ser coneguda com una entitat jove i familiar, feminista, inclusiva, acollidora, cuidadora i molt comboiadora. Poca gent del grup que va impulsar la iniciativa sabia fer un pinet o pujar damunt dels altres, però ja porten anys d’activitat.