Gaspar Eiximeno, memorialista

Gaspar Eiximeno va morir segurament poc després del 1525 i fou fill del notari Jaume Eiximeno, iniciador de la nissaga de funcionaris que ocuparen l'escrivania de la sala del Consell de la ciutat de València fins a mitjans del segle XVII. Formaven part d'una oligarquia de la lletra que va anar adquirint més poder amb el temps.

De Gaspar sabem que s'ocupà de l'escrivania des del 1490, data de la mort del pare, però possiblement ja hi treballa des d'abans. Però el que em mou ara a recordar-lo ací són unes brevíssimes anotacions memorialístiques que, absolutament marginals, ens va deixar en alguns dels seus protocols.

Són poques, aquestes notes disperses, i s'ocupen d'aspectes ben diferents: problemes de violència social, llistes de càrrecs i alguna notícia d'impacte local, provinent dels àmbits del poder, com ara la conquesta de la ciutat de Granada, que ideològicament degué ser una injecció d'optimisme per a la monarquia dels Catòlics: la presa de Baça i altres ciutats granadines el 1489; i com "a XII de giner del present any MCCCCLXXXXII vench nova en la ciutat de València com la magestat del senyor rey don Ferrando, nostre senyor, a dos del dit mes de giner havia pres la ciutat de Granada e tot lo que restava a pendre del dit regne de Granada".

Però, són de major interés les que fan referència a qüestions locals: un assalt a les presons de la ciutat -"e dia's que mossén Vilarig ho féu fer", el 1489-; un intent d'enverinament de la família de Francesc Despí, per part de Bernardí de Mallorca, el qual llançà "una liura de arsènich en lo pou, perquè bevent en aquell los matàs" -d'aquell mateix any-, que es va veure frustrat; referències a la pesta del 1490 -de la qual possiblement va morir afectat el seu pare, Jaume, mentre ell es trobava a Sevilla-; i alguns ajusticiaments...

Ara bé: la notícia que més em va impactar en treballar aquelles notes, ja fa quasi trenta anys, és que pel mes de març del 1491, "Pedro de Luís, moro de vaques -és a dir: botxí- de València, a requesta d'una que·s deya Çatina de Çanon, dona enamorada, e de una moça de aquelles, per fotre-la, tallà la xixa -o pixa, que faria més sentit i reconec el meu error en la transcripció d'aquell text, ara- e un dit de hun penjat de Caraxet, e donà-u a la dita Çatina de Çanon. E los reverents inquisidors meteren a la dita Çatina de Çanon e a la moça en lo cadafal e lo governador açotà al moro de vaques e li tallà lo puny". L'amor fa fer coses ben estranyes.