Els "cuentets anticlericals" d'Eduardo Guillot Clarí. Mestre laic i republicà valencià

En l’estiu de 1912 la impremta valenciana de P. Sancho publicava els Cuentets anticlericals d’Eduardo Guillar Clarí (València, 1872-1928), una obra representativa, al temps que ignorada, de la poesia satírica, un gènere que, junt amb el sainet, exemplifica la llarga i arrelada tradició de la literatura popular valenciana. Dotze relats on l’autor intercala narracions, descripcions i diàlegs, en vers i en valencià, de temàtica anticlerical, costumista i eroticosexual amb incisives i agudes crítiques morals, socials i polítiques a través de la sàtira, la ironia, l’enginy, el sarcasme i l’humor. Des d’El Pueblo (5-8-1912), es ressaltava l’enginy de Guillar, la seua fina ironia i el caràcter anticlerical dels cuentets, on “ridiculiza las andanzas y acciones de clérigos y clerizontes, haciendo labor positivamente liberal y librepensadora”. I, un mes després,

el setmanari satíric i bilingüe dirigit per Vicente Miguel Carceller, La Traca, organitzava un banquet multitudinari per a celebrar la publicació. Foren nombroses les atencions i els elogis que rebé Guillar com a poeta més enllà del reconeixement que ja tenia com a actiu defensor i promotor del laïcisme i els principis republicans. Igualment, Vicente Llopis Piquer, periodista i locutor de Radio Valencia, assegurava, arran de la publicació de Pedagogía popular, que no solament se l’havia d’associar a “instantes de lucha, apasionamiento ardoroso, constancia en un ideal político o simplemente fe en el régimen republicano” sinó que se li havia de reconèixer el seu treball literari (El Pueblo 22-2- 1924).

Un dels mestres laics més actius i representatius del País Valencià, impulsà nombroses activitats i iniciatives que compatibilitzà amb la docència (festivals infantils, commemoracions, conferències, exposicions, recitals de poesia, vetlades polítiques i literàries, setmanes laiques, excursions, colònies escolars…) i participà en la Universitat Popular. Col·laborà en La Tronà; l’edició d’El Ideal de Sagunto; la publicació del setmanari republicà i lliurepensador El Porvenir; la col·laboració en La Traca; la fundació de La Pebrera; la refundació de La Barraca; la col·laboració en “Las Dominicales del Librepensamiento”. Publicà llibres de pedagogia, un compendi de l’ensenyament laic, equiparable al que ens deixà Ferrer i Guàrdia respecte a l’escola racionalista. Escriví infinitat de versos en periòdics satírics, llibres de poesia i sainets en valencià. Però sobretot, durant més de 25 anys, fou mestre, un mestre laic, convençut i actiu, des que en abril de 1902 inaugurara en Cheste la seua primera escola. Després li seguiren Sagunt, Benaguasil, Alzira i El Siglo XX i El Ejemplo a la ciutat de València.

Tanmateix, patí calamitats, una llarga i constant malaltia, presó, persecucions, tortura, amenaces, necessitats... i morí en la més absoluta pobresa. Després d’inaugurar l’escola laica de Cheste “era saludado en las calles con insultos y apedreado cuando entraba en casa” (Las Dominicales del libre pensamiento, febrer de 1906). Durant 27 mesos, també sofriren “una guerra de emboscada, rastrera” els seus alumnes i la seua escola d’El Siglo XX: “los niños que acuden á la escuela laica (...) son molestados, perseguidos y á veces brutalmente apaleados por niños católicos” i l’escola apedregada i empastifada amb pintura negra (El Pueblo, 1-9-1916). Fou detingut en 1908 per la guàrdia civil en Benaguasil, on dirigia una escola laica, i reclòs a la presó de Llíria, des d’on passà a la Modelo de València i després a la de Madrid, entre guàrdies civils, emmanillat, i junt amb assassins. En la diana dels elements més reaccionaris de l’Espanya de la Restauració, en més d’una ocasió sol·licità ajuda als seus amics, correligionaris, exalumnes i admiradors per poder subsistir davant les persecucions, processaments i empresonaments que patia i els virulents atacs contra les seus escoles i els seus alumnes.

La publicació de Cuentets anticlericals nasqué, precisament, de la necessitat, com altres obres seues, de procurar-se ingressos després d’una llarga convalescència. L’obreta la venia personalment i també es podia encomanar i comprar a través de La Traca o del Centre Instructiu Republicà Radical Espanyol de València, seu dels republicans de Lerroux sostenidora d’una escola laicoracionalista, amb els quals col·laborava malgrat la seua militància blasquista. El 23 d’agost de 1928, morí a l’Hospital Provincial de València, on havia sigut traslladat després d’un atropellament sospitós. Al seu soterrament civil assistiren els màxims representants del blasquisme valencià i Félix Azzati presidí les condolences. En les últimes setmanes de la seua vida, des del periòdic El Pueblo obriren una subscripció per a poder ajudar-lo i dies abans de la seua mort el republicanisme valencià li reté un sentit homenatge.

Amb aquesta reedició crítica dels Cuentets anticlericals es reivindica la figura i l’obra d’Eudardo Guillar, deixeble de Constantí Llombart i referent del republicanisme blasquista i de l’escola laica, i es recupera una obra representativa de la poesia satírica valenciana amb la transcripció literal de la publicació de 1912 i una acurada i rigorosa versió actualitzada en valencià i en castellà.