Guanyar la guerra o fer la revolució?: Els fets de Vinalesa de 1937

Els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona són vox populi, però no representen res més que la punta de l’iceberg d’unes tensions prèvies per la disjuntiva entre guanyar la guerra o fer la revolució. Com a preludi, trobem un episodi a la nostra comarca: els «Fets de Vinalesa de 1937». 

L’historiador Ronald Fraser va entrevistar a un dels participants, Rafael Esteban (El Xurro), deixant una font valuosa a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que escapa de les restriccions de les fonts oficials. Esteban, d’origen aragonès i militant de la CNT, no era un entrevistat qualsevol, sinó que va ser el president del comitè d’Alfara del Patriarca durant la Guerra Civil.  

L’anarquisme va col·lectivitzar les fàbriques tèxtils i de rajoles i part dels terrenys agrícoles

En la localitat, l’avinguda de la contesa bèl·lica donà l’oportunitat de configurar un nou model socioeconòmic, fonamentat en les col·lectivitzacions de les terres i els mitjans de producció, el repartiment dels beneficis, la creació d’una moneda pròpia i, fins i tot, canviaren el nom al poble pel d’Alfara-Llibertat.

Els anarcosindicalistes de Vinalesa, ben organitzats a través la cooperativa rajolera «Els Descamisats» (1931), tractaren d’emular als seus veïns. A les darreries desembre de 1936 cessaren als republicans del Comitè del Front Popular i conformaren un Comitè Revolucionari amb militants exclusivament anarquistes. A partir d’aleshores es col·lectivitzaren les fàbriques tèxtils i de rajoles i part dels terrenys agrícoles. Això neguitejava als propietaris, però també a la resta de forces polítiques.

En conseqüència, el 20 de febrer de 1937, les autoritats provincials ordenaren la dissolució del comitè anarquista i la creació d’una institució amb les forces del Front Popular, que va ser presidida pel socialista Donís Folguerà. 

Una dualitat de poder

La situació va derivar en una dualitat de poders, perquè un grup d’anarquistes decidiren no acatar les ordres. L’ambient s’enraria i, a principis de març, la crispació esclatà amb la detenció de dos capellans que romanien amagats al municipi. Aleshores, dues patrulles de carrabiners entraren al poble per emportar-se’ls arrestats, però foren atacats pel grup d’anarquistes i hagueren de tornar a València.

El 8 de març de 1937, brigades de carabiners i comissaris polítics comunistes eixiren de la capital en direcció Vinalesa armats amb pistoles, fusells i quinze tancs. L’objectiu era arrestar els anarquistes i recuperar el control l’ordre públic. Paral·lelament, els anarquistes feren una crida a tots els milicians d’altres localitats perquè els ajudaren a defensar-se. Entre els més destacats, el suport de la Columna de Ferro, que van baixar amb camions plens des del front de batalla de Terol, dirigits per Josep Gandia Pellicer (El Durruti valencià). 

200 anarquistes organitzats

En total, al voltant dos-cents anarquistes s’organitzaren al poble de Vinalesa per resistir als comunistes. Les hostilitats s’iniciaren quan, des de la carretera de Barcelona, els carrabiners es disposaren a ocupar el municipi i els milicians els van respondre amb el foc de dues metralladores ubicades al campanar de l’església i a la torreta del Castell. Instantàniament, els carrabiners van respondre el foc, de manera que començà un llarg enfrontament que va durar unes hores.

La mediació d’un dels dirigents del Comité Nacional de la CNT, Manuel Anil, aconseguí posar fi al combat

Davant de la bel·ligerància dels comunistes, els anarquistes van haver de retirar-se i creuaren el barranc del Carraixet per a refugiar-se a Alfara del Patriarca, on van continuar l’enfrontament. Aixoplugats al castell de Sant Joan de la Ribera i a l’església d’Alfara, tractaren de continuar resistint, tot i que l’edifici va ser blanc de nombroses canonades dels tancs, que arribaren a assassinar quatre anarquistes, entre els quals destacava un dels germans d’Esteban. 

Quan la situació semblava que es dirigia inexorablement cap a una matança, la mediació d’un dels dirigents del Comité Nacional de la CNT, Manuel Anil, aconseguí posar fi al combat armat. Anil va haver de posar-se al mig del foc i demanar als seus companys que aturaren les hostilitats i es rendiren abans d’arribar a mals majors. Així i tot, les conseqüències foren nefastes. A més de les morts, els resultats de la claudicació van causar prop de dues-centes detencions: tots els membres del Comité Revolucionari de la CNT-FAI de Vinalesa, diversos anarcosindicalistes dels pobles veïns i noranta-dos milicians de la Columna de Ferro. 

Militarització de la columna de ferro

Pocs dies després, el 21 de març, es va decretar la militarització de la Columna de Ferro, que es va convertir en la Brigada Mixta 83, i els milicians passaren a ser soldats de l’Exèrcit republicà. D’altra banda, en relació amb la reconfiguració del poder a Vinalesa, Donís Folguerà va recuperar l’alcaldia i va conformar un govern d’ugetistes i socialistes. 

Paradoxalment, o no, quan semblava que tot estava controlat, va haver-hi un darrer rebrot de violència durant els primers dies del maig de 1937, quan el president del consell, Donís Folguerà, va patir un intent de segrest coincidint amb els Fets de Maig de Barcelona. 

Fet i fet, ací us deixe una pinzellada del llibre «El triangle de les màquines. Obrers i patrons a Vinalesa, Foios i Meliana» que recentment ha publicat l’Editorial Afers, redactada a quatre mans per qui subscriu aquestes línies i el periodista Vicent G. Devís.