Dones unides a la Guerra Civil a Torrent

La Segona República va ser un període d’una important activitat reivindicativa dels drets socials i de la igualtat de gènere. Aquest fet va donar lloc a entitats d’aquest tipus, de gran prestigi, com va ser el cas l’Associació de Dones Antifeixistes, fundada a l’estat espanyol el 1933 pel PCE baix l’impuls de Dolores Ibárruri “Pasionaria”. Aquesta agrupació sorgida després de l’arribada al poder de Hitler a Alemanya, és considerada com una de les organitzacions feministes més rellevants de l’època.

En arribar la Guerra Civil (1936-1939) van rebre la denominació d’Agrupació de Dones Antifeixistes i es van organitzar també en col·lectius locals, incloent-hi a membres de diversos partits. Com arreplega Carmen Sánchez Ortiz de Zárate, en l’Horta es van implantar en l’àmbit local, durant el conflicte, a poblacions com Alaquàs, Alboraia, Aldaia, Benetússer, El Puig, Foios, Godella, Manises, Massalfassar, Massamagrell, Museros, Xirivella o Torrent.

El col·lectiu de Torrent

En aquest últim cas, com consta al Centre Documental de la Memòria Històrica, l’entitat va ser constituïda el 28 de maig del 1937 per unanimitat amb la següent directiva: Com a secretaria general Victoria Gómez López d’UGT, comptadora Adela Barroso Montero, tresorera Consuelo García Albiñana i vocals Dolores Bernal Martín -aquestes tres últimes del PCE-, Julia Nieto Martínez i Teresa Delgado -les dos sense adscripció política- i Rosa Medina del Partit Socialista. En eixe mateix acte van acordar quedar a la disposició del Consell Municipal, de forma incondicional, per a qualsevol cosa que s’ordenara en benefici de la “Causa Antifeixista” i el sol·licitar-li un local i mobiliari per a la seua seu.

Aquesta agrupació es va caracteritzar, com les d’altres localitats, per les seues reivindicacions per a millorar les condicions del sexe femení a la població durant la contesa. En conseqüència, com consta a l’Arxiu Municipal de Torrent, una de les seues iniciatives més destacades va ser la proposta oficial al consistori, en novembre del 1937, de la creació d’una guarderia amb menjador i “casa cuna” per albergar, durant el dia, els fills de les dones que treballaven fora de casa. A més a més, aquest col·lectiu va organitzar un mes més tard un acte al “Cine Avenida”, molt probablement, per a recaptar fons per a aquest fi.

Les fundadores

Respecte de les integrants que van establir aquest col·lectiu a Torrent, esmentades anteriorment, tenim constància de què algunes d’elles havien sigut veïnes de Madrid i eren refugiades desplaçades per la Guerra Civil al nostre territori. Aquest va ser el cas de Victoria Gómez, que ja en els anys vint va estar vinculada al sector de la tipografia d’aquella ciutat i que va pertànyer a la mateixa associació sindical madrilenya de la qual va sorgir el fundador del PSOE, Pablo Iglesias. També el de Dolores Bernal de trenta-dos anys, casada, que aleshores va treballar als tallers d’Intendència de Dones Antifeixistes, en la confecció de roba per al Front. I, en últim lloc, el de Julia Nieto Martínez de trenta-quatre anys, vídua de guerra, que en novembre del 1936, quan la ciutat de València va esdevindre capital republicana, va seguir als seus quatre fills que havien sigut desplaçats per la contesa.

Per contra, l’única membre que hem pogut documentar que va continuar al municipi després del final del conflicte va ser Consuelo García de trenta-cinc anys, nascuda a l’Olleria, que residia a la localitat des de principis de la dècada del 1930. El seu marit, que era militant del mateix partit polític, va ser regidor a Torrent entre setembre del 1937 i maig del 1938 i, com a tal, un dels encarregats d’impulsar els bitllets municipals que el consistori, com altres ajuntaments de l’Horta, va emetre en aquell moment.

Les conseqüències

En acabar la Guerra Civil, en abril 1939, almenys dos de les fundadores del col·lectiu de Torrent varen ser víctimes de juís sumaríssims militars sense garanties, fruits de denúncies interessades i de venjances personals, una vegada van retornar a Madrid, per la qual cosa van ser detingudes, interrogades i tancades a la Presó de Ventas. Aquest va ser el cas de Nieto Martínez i de Bernal Martín entre les quals cal destacar el d’aquesta última, ja que va ser condemnada a sis anys i un dia pel seu compromís polític amb testimonis sense contrastar prou i sense proves concloents, com era habitual en aquest tipus de procediments.

En definitiva, aquestes dones mereixen un homenatge permanent a Torrent donant nom a un espai públic, que les recorde quasi un segle després per la seua pionera tasca en favor de la igualtat de gènere a l’Horta.