"Estiu": lúcida i hilarant dissecció a la gallina dels ous d'or del turisme

L'estiu no té fi. És una estació quimèrica i voraç. Es papa a mossegades el calendari. Un 1 de gener, quan una munió de ressacosos banyistes es capbussa, esperonats per una botzinada, a la platja de l'Arenal de Xàbia (el bany solidari d'any nou), llueix un tebi, quasi radiant sol i sempre hi ha algú que invoca el conjur: "És que fa un dia d'estiu!". Doncs això. L'estiu i el desig d'estiu imposen una dictadura meteorològica. El canvi climàtic és un colp d'estat a l'almanac.

"Estiu" és una novel·la brillant. El seu autor, l'escriptor i periodista de Xàbia Josep Vicent Miralles, desentranya la sordidesa del negoci del turisme de masses. Es clava dins de la claveguera de les fastigoses tovalloletes i les aigües negres. El relat és audaç, divertit, a vegades tendre i té el just to de ràbia continguda que demana una novel·la negra que trau a la llum l'avidesa dels nous cacics, el despietat capitalisme salvatge i la gran bugaderia de diners de les màfies. La realitat apuntala la ficció: aquests dies acapara portades el cas del 'lobbista' rus del PP que blanquejava a Altea diners del crim organitzat. Sobreïx la punteta de l'iceberg.

"Estiu" és una novel·la negra de llibre. M'explique: compleix a boca de canó el realisme cruel i descoratjador que exigia el mestre Raymond Chandler en "El simple art de matar". És versemblant a més no poder. Hi ha mordacitat, clar. Aquest humor és un escut per a mirar cara a cara a la bèstia, per a advertir dels paranys que toquen a la porta: l'auge de la ultradreta, la redoblada pressió urbanística, el fet que la mar i els espais naturals esdevinguen parcs d'atraccions, la trivialització de la cultura, la gastronomia de bufanúvols, l'estupidesa de convertir les vacances en experiències sublims... Per resumir aquestes amenaces (ja realitats) en dues paraules: massificació i ximpleria.

Josep Vicent Miralles arma una atmosfera de calitja i xafogor. Ordeix una trama frenètica protagonitzada per personatges térbols, corruptes i per gloriosos perdedors. El destrellatat Rafeta és el pupes absolut, un bala que no pega patada bona. Les novel·les negres són un univers de calaveres, brètols, perdularis i perdedors. De mig a mig, la vida mateixa.

L'autor és un agut observador. Li fa l'autòpsia a l'estiu, un negoci en combustió que comença a fer pudor. El seu relat pot semblar hiperbòlic. No ho és ni un pèl. Es nodreix d'"anècdotes" de premsa. S'inspira en personatges d'os i també de ferralla. Desfilen per aquesta trama capos, pinxos, hippies, golfs, rodamons, ninots d'extrema dreta, mentors esnobs, turistes en flames, periodistes venuts, navegants de pacotilla, caietanos i fins i tot un robot cambrer. Tots han sigut carn de cròniques periodístiques a rajaploma de la Marina Alta. L'autor dona sentit i unitat al maremàgnum.

Aquesta novel·la és pura sociologia. "No res i avant". M'agrada molt aquesta expressió. És resignació i rebel·lia alhora. El "no res i avant" atrapa als millors personatges, els perdedors arrossegats sense remissió a la voràgine. Miralles descriu amb tendresa al lumpen que dóna corda a la gran fira de vanitats i venalitats que és el turisme massificat i trivialitzat. Centenars de treballadors precaris viuen amuntegats en apartaments turístics amb lloguers pels núvols, fan jornades interminables i, damunt, han de combregar amb la religió recollonuda de l'empresa. Ells piquen pedra per a sobreviure en aquesta jungla no ja d'asfalt (film clàssic del cinema negre de John Huston), sinó de sol i platja. En les novel·les i pel·lícules negres fundacionals l'ombrívola i malvada ciutat funciona com un personatge més. Ací la Marina Alta i la Costa Blanca dels ous d'or i dels "xillinguitos" (escurabutxaques vora mar) també adquireix aquest calibre.

"Esta novela es un homenaje a la infantería que sostiene el 'paraíso' del turismo"

L'estiu no té fi. "Estiu" tampoc. L'epíleg és un recurs de l'autor per a ressituar als personatges després de la destrossa (el capítol final es titula "la nit del diable"). La novel·la queda oberta. El lector vol saber més d'aquesta colla d'éssers tan pròxims i vius (l'estrafolari Sandokan passeja per Xàbia).

Miralles, per dir-ho d'alguna manera, ha traspassat el llindar de la porta blava del "postureo" del Portitxol de Xàbia, ha anat més enllà del decorat i ha posat al descobert la rebotiga del llarg i tòrrid estiu.