La llarga nit de l’oblit

L’endemà mateix de Sant Antoni, el passat 18 de gener, es complien 83 anys d’uns assassinats que encara hui resten impunes. A les 7 de la vesprada, quan s’esvaïen les últimes clarors del dia, 54 persones morien massacrades en un paratge del camp de tir de Paterna. Durant uns segons interminables, la seua vida va passar per davant dels seus ulls com una il·lusió evanescent. La il·lusió dels qui mai de la vida pensaven que acabarien sent afusellats per defensar un ideal.

Després de diversos dies en la presó Model de València, aquell era el desenllaç a un calvari de mesos i mesos de tortures, de vexacions i de vulneració dels drets humans més elementals. Després d’apartar-los dels seus fills i filles i de les seues famílies i de condemnar-los a mort abans de ser jutjats en una pantomima de judici sumaríssim, aquell era el final d’una història tràgica que les famílies ens resistim a oblidar.

A l’ordre de «disparen», les bales d’uns fusells carregats d’odi i crueltat obriren foc a discreció contra 54 cossos indefensos. Durant molt de temps m’he preguntat si qui donà aquella ordre pogué dormir tranquil aquella nit. Ell, els qui apretaren el gallet i, sobretot, els qui havien signat les seues sentències de mort. Quin acte més vil i cruel! Quins assassinats perpetrats per un estat, que durant tants anys ha volgut amagar!

Fa uns dies, a poqueta nit, i com acostumem a fer des de fa ja uns anys, un bon amic, Miguel Esteve, i jo mateix, tornàrem al lloc dels fets per acompanyar els nostres familiars en els que foren els seus últims instants de les seues vides. En aquell paretó, que més que el paretó d’Espanya —com acostumen a dir alguns de manera grandiloqüent— simbolitza hui el que jo anomene «mur de la vergonya», el mur de les lamentacions al qual hauria d’acudir regularment gran part de la nostra classe política per a fer acte de contrició i propòsit d’esmena.

Després de més de quaranta anys d’instaurada la democràcia, encara hem d’implorar que es faça justícia? Quin estat de dret és aquest? En quin país vivim?

A pesar de la indiferència d’una majoria, que prefereix mirar cap a un altre costat, cada 18 de gener les famílies d’aquells 54 morts continuarem demanant que es faça justícia a uns crims de lesa humanitat que per a vergonya de tot el món continuen sent amagats sota tones i tones d’amnèsia i d’oblit.

Mentre no es faça justícia, el record de les seues morts continuarà supurant com una ferida oberta. Per a vergonya de tots, per a escarni de les generacions futures!