El despoblament, a la porta de casa

A la comarca de la Ribera (Alta i Baixa), amb mar i muntanya, turisme, Ford, muixerangues, 'panquemaos' i 47 municipis en total s'han quedat amb un 50% menys de sucursals bancàries en sols vuit anys. És a dir, de 177 oficines que donaven servei als més de 300.000 habitants el 2015 ara se les han d'apanyar amb 108. Poc més de dos oficines de mitjana per poble. Però clar, això no és així perquè les capitals i municipis més grans en tenen més i 10 dels més menuts no en tenen cap.   

Moltes vegades parlem del despoblament com un procés 'natural' ocasionat per l'èxode de persones d'un lloc a un altre a la recerca de noves perspectives laborals o personals. Com un fet inevitable i, fins i tot, justificat, Me'n vaig perquè no tinc ací el que necessite per a viure. Però, d'una banda, sempre oblidem que hi ha altres persones que es queden i que sí que viuen, treballen, creen i generen vida en estos pobles dia a dia. I, dos, fins a quin punt no és el propi model de societat en el qual vivim el que propicia, facilita i dona alé al despoblament?

Sempre oblidem que hi ha altres persones que es queden i que sí que viuen, treballen, creen i generen vida en estos pobles dia a dia.

Si tanquem sucursals bancàries; si es traslladen serveis importants a un altre lloc com va passar fa pocs mesos a Xàtiva amb els jutjats de violència masclista; si es tanquen escoles perquè hi ha pocs alumnes; si no hi ha cobertura o xarxa per a Internet o si no hi ha transport públic regular i efectiu és molt més fàcil -és una opció, és clar- viure allà on ho tens tot a mà. O més còmode, segur.  

També a València

Però no penseu que la manca de serveis afecta solament els municipis menuts. Passegeu per pobles i pedanies de València i trobareu que, en moltes d'elles, traure diners -per posar un exemple- també és missió impossible. València! Traure diners, una farmàcia... Formen part de la ciutat, però sense molts dels serveis que haurien de tindre pel simple fet d'estar dins. De, precisament, formar part. El despoblament no el tenim a quilòmetres de nosaltres. El tenim a la voreta de casa, cada vegada que no protestem per un dret menys, per una supressió més o quan ens enfrontem a burocràcies o normatives creades expressament per a la gran ciutat però que no sols no ajuden sinó que, directament, bloquegen la vida als xicotets municipis.

Pense sobre tot això. Pensem en el nostre barri, per exemple, en quantes botigues s'han obert o tancat i de quin tipus; a quants minuts de distància tenim un centre de salut, una escola, una farmàcia, un banc, un forn, un mercat, un bar... Podem anar-hi a peu, en bici, en transport públic o en cotxe? Tothom no voldrà tindre-ho tot a l'abast i respondrà que 'ni falta que fa', però aquells que sí que ho necessiten i ho volen, per què no poden tindre-ho? El que dic, a la porta de casa.

Suscríbete para seguir leyendo