No mos fareu madrilenys

El titular, sense signes d’admiració perquè no hi pose cap entusiasme, és una parida, com dirien els castissos; una paròdia del crit de guerra dels blavers «No mos fareu catalans» que anticipa al lector —dit amb títol de pel·lícula— «El que la veritat amaga» a la mascletà de Madrid. Mascletà de pleonasmes disparats per l’alcaldessa del cap i casal trencant tots els rècords del ridícul, i que porten a un terreny on les comparacions, més que odioses, són recomanables perquè ajuden a entendre les sinuositats mentals del colonitzat submís al colonitzador. Que Mª José Català diga que València i Madrid són «territoris germans» i el nexe cultural «és sòlid i ho ha de ser molt més» no sorprèn. Sorprenent seria referir-se així a Barcelona. Cosa que no passarà. I ací rau l’estupor: que això no provoque estranyesa. Hauria de cridar l’atenció que això no cride l’atenció. I encara s’estranyen que els catalans, repudiats, vulguen independitzar-se?

Allò que la mascletà amaga és la síndrome del quilòmetre zero, el rebrot de l’Eix de la Prosperitat entre València i Madrid per mendicar les engrunes del creixement madrileny. Per si no ha quedat clar, rescate la frase incorrupta d’Ayuso a la cimera d’empresaris madrilenys i valencians celebrada en desembre a la capital de les Espanyes: «el Port marítim de Madrid és el de València». Perquè així ho ha decidit ella; i Mazón, present, calla i atorga posant cara de vostè mana. L’objectiu és enfortir els lligams amb Castella i afeblir-los amb Catalunya. És el que el PP porta fent des de sempre: si a Catalunya tradueixen Shakespeare al català, al País Valencià traduïm el Tirant al castellà. Si allà impulsen una ruta recordant Jaume I, ací patrocinem la Ruta del Cid que uneix Burgos i València. Anys d’inatenció als arxius vaticans dels Borja i, quan s’envien a l’Arxiu Nacional de Catalunya, la consellera de Cultura —Mª José Català, per cert— remuga i exigeix una còpia. Podria afegir més exemples, però l’espai d’aquesta columna no m’ho permet.