Corrupció sistèmica del règim del 78

La corrupció ens persegueix des de l’inici dels temps, com un càstig diví. Pren embranzida quan s’assenten les primeres organitzacions socials, polítiques i econòmiques de l’antiguitat. De fet, ja se’n troben casos a les civilitzacions mesopotàmiques i s’estenen com la pesta bubònica per tot l’Imperi Romà –fins a impulsar-ne la seua caiguda.

Com més va la complexitat de l’entramat estatal, més se n’incrementen les oportunitats de fer i desfer sense cap ordre ni control. A més cabals públics, més ocasions i més temptació de ficar-hi la mà per a qui detenta el poder, per a la seua cort –constructors, banquers, empresaris, jutges, militars, policies... i per a tota la fauna burocràtica que l’envolta. El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament! I com més autoritari és un sistema polític, més propens és a contaminar-se d’aquest mal endèmic.

L’estat espanyol, segons l’indicador de l’ONG Transparència Internacional, ocupa el 14è lloc en el rànquing europeu de prevenció i lluita contra la corrupció i el 36è en el mundial, per darrere de Qatar, Xile o Corea del Sud. No debades, el llastre de 40 anys de dictadura franquista i d’una història enquistada en l’absolutisme, segur hi han tingut molt a veure.

Si tenim en compte que l’esventada transició espanyola no va tocar les estructures bàsiques de poder, podrem entendre la situació de corrupció sistèmica en què vivim. El franquisme s’adaptà al règim del 78 de manera camaleònica. La meitat dels càrrecs falangistes mudaren la camisa blava per la de L. Vuitton i s’infiltraren en la medul·la dels dos partits principals de l’entramat borbònic. L’altra meitat s’instal·laren als consells d’administració de les empreses. La podrida transició blindà els privilegis de l’oligarquia, tot perpetuant un sistema corrupte que beneficia els poderosos i margina les classes populars.

El corol·lari de la transacció en les estructures de poder facilità la pervivència dels tripijocs i ardits del passat. Amb una corrupció que abraça el finançament il·legal dels partits polítics (per al dopatge electoral), la bombolla immobiliària (especulativa i financera), el frau fiscal (amb amnisties ad hoc), el capitalisme furtiu (economia submergida, tràfic de drogues i de persones, blanqueig de diners...)... I la figura estel·lar d’aquesta cleptocràcia: l‘insadollable rei demèrit, que hagué de deixar la corona perquè la merda li arribava fins als ulls.

Els casos de corrupció espanyols són de rècord mundial. Tan sols en les dues primeres dècades d’aquest segle se n’han destapat prop de 4.000. Una xifra espectacular que pot significar només la punteta de l’iceberg: més del 90% es mantenen en la impunitat absoluta. Però, fem números: la quantitat a l’any que l’Estat espanyol perd per corrupció superaria els 90.000 M€ (quasi el 8% del PIB, en detriment de l’afeblida despesa social), segons detalla un estudi fet a nivell europeu pel grup Verd de l’Eurocambra.

Un panorama descoratjador si posem esment en la impunitat amb què actuen els corruptes. Rarament van a parar amb els seus ossos a la presó: unes vegades protegits per la immunitat parlamentària, en altres per la llei del silenci mediàtic o sovint pels jutges amics. I si són engarjolats? En quatre telediaris, al carrer! I a més sense tornar ni un clau! Caldrà picar molta pedra si volem capgirar aquesta calamitat que ens aclapara!