Aquell urbanisme

Mentre em trobava fent cua al banc, el client que em precedia discutia amb vehemència amb el treballador perquè havia de pagar una comissió de cinc o sis euros si volia cobrar el taló. Tot i ser de la mateixa entitat bancària, el taló pertanyia a una altra sucursal i, per tant, el client havia d’abonar una comissió addicional. Enfurismat, va agafar el taló i se’n va anar, a corre cuita, sense els diners. Tots els que hi érem, ens el vam quedar mirant quan va abandonar el banc amb cara de pomes agres. Preferia anar a la sucursal originària per a cobrar el taló i, així, estalviar-se el pagament dels cinc o sis euros. No serien molt més, per descomptat. Em vaig quedar sorprès amb la reacció del client, a qui coneixia des de feia anys. Un home respectable i conegut al poble, promotor d’obres i amb una immobiliària pròpia, impulsor de nombrosos programes urbanístics -els coneguts PAIs- i amb una vida envejable per a tots: un bon cotxe, un habitatge immens als afores del poble, en una zona residencial, i amb una família que no patia cap tipus de problema econòmic. A més, els fills també fruïen d’una vida amb totes les comoditats possibles i amb un estatus laboral elevat. Em va sorprendre, però, que tot i els milers d’euros que hauria aconseguit al llarg de la seua extensa i prolífica vida professional, havia renunciat a cobrar eixe taló, evitar el pagament dels cinc o sis euros i anar a la sucursal originària amb tot el que això suposa. Desplaçar-se amb el cotxe i perdre temps de la seua vida per estalviar-se una quantitat de diners escarransida per a una persona del seu potencial econòmic. No ho arribava a entendre però era ben cert.

El personatge en qüestió és un d’eixos espècimens que han voltat pels nostres ajuntaments durant anys i panys, especialment durant l’època del ‘boom’ urbanístic i immobiliari. Un d’aquells que passejava per totes les estances dels ajuntaments sense cap entrebanc, no li calia demanar hora amb cap alcalde o regidor, el rebien amb una catifa roja a la porta per traslladar-lo, directament, als despatxos dels capitostos polítics on parlaven, amb tranquil·litat, dels processos de requalificació de terrenys, de les plusvàlues que n’obtindrien, del nombre d’habitatges que s’hi podrien construir o de les dotacions públiques que haurien de reservar. Al capdavall, el més important per als polítics era omplir d’urbanitzacions noves els seus respectius termes municipals com a eina més ràpida d’aconseguir més ingressos i taxes i, d’eixa manera, presentar-se davant dels seus electors potencials com uns estrategues importants amb l’afany d’intentar repetir en el càrrec. Per la seua part, els promotors i immobiliaris portaven a terme el seu negoci d’allò més sucós: beneficis i comissions a dojo, amb la complicitat del polític de torn.

Amb l’arribada de la crisi econòmica desfermada durant les primeries de la dècada passada, eixos espècimens van haver de reconvertir-se i adaptar-se a un temps nou. Reprendre temes, projectes i assignatures pendents van ser algunes de les opcions que van escollir alguns d’aquells promotors de les millors i més conegudes urbanitzacions. O, fins i tot, obrir i iniciar projectes nous en àmbits fins aleshores desconeguts per a ells. I, la veritat, és que tampoc no els ha anat gens malament els últims anys. Continuen amb el seu tren de vida, amb els seus privilegis i amb la seua facilitat per acoblar-se als canvis polítics i transmutar-se en el personatge adient per convèncer el capitost de torn i, d’eixa forma, escometre una operació urbanística important. Tenen un olfacte especial per detectar un negoci allà on la resta no veiem res. Saben atraure’s qualsevol polític sense mirar o diferenciar el partit, la tendència o la ideologia polítiques. Comptat i debatut, estan fets d’una altra pasta. Sense embuts ni miraments. Mancats d’escrúpols i de remordiments. El seu objectiu és per davant de qualsevol altra cosa i no tenen problema per a assolir-lo, al cost que siga. Tant els fa una cosa que un altra. El perill d’una altra sotragada com aquella que vam patir a la dècada passada sempre és a l’horitzó més proper. Evitar-lo, però, és el repte que tenim al davant.