Blau, blau! Blanc, blanc!

Dins del cicle de conferències que, a propòsit del centenari de la defunció de Joaquim Sorolla Bastida (1863-1923), ha impulsat el Vicerectorat de Cultura i Societat de la Universitat de València, el divendres passat vaig tindre ocasió de glossar les intenses relacions d’amistat que, durant els darrers anys del segle XIX i inicis del XX, es varen forjar entre el pintor i el poeta i periodista Teodor Llorente Olivares (1836-1911).

Així, hi vaig poder constatar que, a més de personal i artística, l’admiració i comunió d’interessos que s’establí entre ells era també ideològica, ja que tots dos pertanyien al valencianisme conservador i catòlic, hui extint (o quasi). Circumstància que és fàcil d’advertir en llegir moltes de les descripcions i reflexions que l’escriptor publicà al voltant de diverses pintures de Sorolla, sobretot de les elaborades al Cabanyal.

En un dels articles, Llorente constatava que, a finals de setembre de 1894 i en tornar d’una excursió al Puig, ell i un grup de persones es varen acostar fins a la platja per a contemplar com treien les anomenades xarxes del bou. I, en un moment determinat, un pescador els advertí que, prop d’allí, en la coneguda com a Casa dels Bous, es trobava Sorolla pintant un quadre que, ben possiblement, es corresponga amb el titulat «El retorn de la pesca», datat aquell mateix any, en què es veu com dos jònecs fornits estiren d’una barca.

Entre els qui que aquell dia acompanyaven el periodista és molt probable que es trobara el seu fill, Teodor Llorente Falcó, que dècades després va relatar l’impacte que, sent jove, li provocà contemplar com treballava Sorolla a la vora del mar. Amb una prosa elegant i neta explicava que, quan els animals s’endinsaven en l’aigua, l’artista es relaxava i conversava amb els seus acompanyants. Però en el moment en què advertia que els bous giraven i es dirigien cap a la platja, aleshores es transformava, s’excitava i poc menys que entrava en trànsit. «Vibrava todo su ser, y ya no le bastaban los pinceles: eran los dedos, eran las manos; a puñados arrojaba la pintura sobre el lienzo, y a cada momento oíasele exclamar: Blau, blau! Blanc, blanc!». Amb la qual cosa, a més d’assenyalar en quina llengua s’expressava Sorolla, resumia l’espectacle que devia ser veure’l pintar.