Llibres lliures

Som temps de primavera i llibres. Escric quan encara queden unes hores perquè tanquen les llibreries allà on s’està celebrant la festa del llibre per antonomàsia, a la Catalunya on ara visc, però també a molts indrets del País Valencià, les Illes i a la Catalunya Nord. A Castellterçol, on avui fa tot just dotze anys vam decidir viure, la única llibreria del poble aquest matí era un lloc de pelegrinatge on gent de tota mena i condició anàvem buscant el nostre objecte del desig: el llibre, aquell llibre que, tal vegada, fa un temps havia quedat apuntat a l’agenda per comprar-lo en arribar Sant Jordi, o bé, també, una de les darreres novetats que les editorials trauen al carrer amb motiu de la festivitat del que ha esdevingut des de fa temps els dia del llibre i la rosa. 

Per mi els llibres son una eina de distracció i plaer, i en algunes ocasions també de treball, però sempre els respecte com als bons amics que per mi representen. Vaig néixer a una casa on no hi havia cap llibre, els meus avis eren analfabets, a ma mare li costava llegir i escriure, havia deixat l'escola als 11 anys per anar a treballar a una fàbrica tèxtil, i a casa mai vaig veure llegir ningú de la meua família més propera. Eren uns perdedors, havien perdut una guerra i prou preocupació tenien en aquells temps en buscar la manera de dur alguna cosa de menjar a casa. Però jo era un enamorat de la lectura, un fervorós lector d'això que ara en diuen còmics i nosaltres dèiem tebeos. A Benimaclet, on vaig passar infància, adolescència i joventut, hi havia un lloc on per uns cèntims, pocs, poder llegir “in situ” aquelles publicacions infantils. “El capitán Trueno” i “Hazañas bélicas” eren els preferits pels molts nens d’aquells època de tauleta camilla, braser i prunyons a les orelles pel fred que feia en aquelles cases sense estufa ni calefacció. 

A l’escola, pública “of course”, i més tard religiosa, les lectures que ens obligaven a fer arribaven a ser odioses, ens adoctrinaven en aquella 

època de “flechas y pelayos” i d'himnes patriòtics cada matí abans de començar les classes, de catecismes i rosaris, amb una edició per infants del “Quijote” que ens va fer odiar a Cervantes durant molts anys. Perquè no hi ha una manera més fàcil de fer que els nens odien la lectura que obligar-los a llegir. Com diu l’escriptor David Walliams “un llibre que es llegeix per plaer val per cent llibres que t’obliguen a llegir”. I, per fi, va arribar un moment que vaig poder llegir per plaer, sense que ningú m’obligarà a fer-ho. Va ser gràcies a la biblioteca d’un veí on vaig descobrir una col·lecció de llibres on hi eren noms de la literatura universal editats per adolescents amb text i també amb dibuixos. Allà vaig descobrir Dickens, Dumas o Verne. Va ser el meu pas dels tebeos als llibres, uns amics silenciosos que m'acompanyen ja durant tota la meua vida. 

Dissortadament, els que tenim una certa edat, hem conegut temps en els que ni els llibres ni nosaltres érem lliures, els llibres sempre han fet por als enemics de les llibertats. A la meva biblioteca hi ha diversos volums comprats en algun que altre viatge a París, recorde Maspero plaer de lectors, o Andorra, o a la llibreria de l’amic Paco Dàvila al passatge de la Sang, tot just al costat del cabaret Mocambo. Afortunadament avui els llibres son lliures, però al País Valencià comencen a aparèixer censors que barren el pas a aquelles publicacions que no son del seu gust ni de la seua corda política. Temen als llibres perquè tenen por a la llibertat.