Façana

Les paraules tenen vida pròpia, i sovint, tal com passa també a les persones que les diuen, la seua trajectòria està plena de vicissituds. Naixen quan fan falta i desapareixen quan han deixat de ser útils. Però, en el cas de les paraules —a diferència dels parlants—, a vegades ressusciten. Eixe és el cas de «façana». En el segle XV esta veu s'usà efímerament amb el significat de 'costa, vorera de la mar'. Així apareix usada concretament en la «Crònica» de Bernat Desclot, escrita en 1238: «La barcha [...] baté de rems tant tro que vench en la ylla de Gotzo de Malta, de la fasana de maestre, e devallaren en terra». Després desaparegué totalment. Fins i tot dels textos escrits o dels diccionaris, tan proclius a preservar els arcaismes. Però, en el segle XX, gràcies a l'impuls del noucentisme, esta antigalla es reviscolà en la llengua literària. Un dels primers autors valencians que començà a utilitzar-la fou Jesús Ernest Martínez Ferrando, el qual, en la seua novel·la «La botiga dels llibres vells», publicada en 1919, escrivia que «davant l'entrada principal de l'edifici, ornat d'hortènsies, amb estàtues de Ceres i Diana donant solemnitat a la façana».

No tots els intents de recuperació lèxica han tingut el mateix èxit que «façana». Però, en este cas, l'operació sí que ha quallat. En gran part, este èxit és degut a l'atracció que sempre ha despertat el francés entre els nostres lingüistes i escriptors. En francés es diu «façade». Durant segles el francés ha sigut una llengua de cultura prestigiosa, amb molta projecció en altres llengües. En anglés, de fet, este mot ha quedat fixat amb la forma afrancesada «façade». Però, potser, el més curiós d'esta història és que el francés prengué este vocable de l'italià «facciata». El castellà també feu el mateix, i l'adaptà com a «fachada»; i des d'esta llengua passà després al valencià com a «fatxada». Però ¿vol dir això que «façana» és més genuí que «fatxada»? Ja en parlarem...

Més informació...