Guirigall-2

Les coses no sempre són com pareixen ser, i a vegades les primeres impressions poden resultar enganyoses. En el cas de «guirigall», usem esta paraula per a referir-nos a una situació a on regna la confusió, normalment perquè hi ha molta gent que està parlant al mateix temps. Este vocable apareix registrat en valencià per primera vegada en el segle XIX. Eduard Escalante l'utilitzà en un dels seus sainets. Es tracta d'una veu expressiva d'origen onomatopeic. Però, molt probablement, no és sinó l'adaptació de la forma castellana «guirigay» que Lope de Vega ja havia gastat dos segles abans.

De totes maneres, estes qüestions tenen una importància relativa. L'important és l'ús que en fan els parlants. I, segons sembla, als valencians esta paraula ens ha fet un gran paper. Potser perquè sentim un impuls irrefrenable de dir la nostra sense parar-nos a escoltar el que els altres tenen a dir-nos. Per això precisament ens queixem tant dels guirigalls que armen els altres.

Més informació...