Caixa d’eines

Fútbol en fuga

Futbol  en fuga

Futbol en fuga / Toni Mollà

Toni Mollà

Toni Mollà

Fa a penes deu dies, el Reial Madrid, l’etern equip del règim (el que siga) i emblema de l’espanyolitat eterna, jugava al Madrigal (perdó, a l’Estadi de la Ceràmica) amb onze estrangers. El Caudillo no ho va deixar tot tan lligat com pensàvem. La setmana passada, el mateix Reial Madrid, el València, el Betis i el Barça disputaven la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita.

Aquells que ens vam educar sentimentalment al Vallejo de Serafín i Mut i després al Mestalla de Sergio i els germans Claramunt vivim els canvis esdevinguts en el món del futbol com una metamorfosi dels nostres marcs simbòlics. El que ha passat entremig és una vida desbocada, conseqüència d’un progrés anòmic i sense destinació. Fills d’un veïnat amb les claus al pany, som finalment titelles de fluxos de comunicació manipulats des dels budells d’opaques corporacions transnacionals.

Els equips de la nostra infància eren universos sentimentals adquirits per immersió en un ambient social que ens aportava referències segures. L’edat adulta, amb la barreja explosiva de les mentalitats heretades i les ideologies que prometien un futur distint al passat, ens crearen les primeres contradiccions vitals. Vist des d’ara, una dieta nutritiva malgrat l’austoestranyament respecte d’un món que era refugi i cadena. Immergits ara en el forat negre del món global, aquell univers fet de proximitat i confiança passa avall i, sense brúixoles ni mapes, ens aboca a un altre sense creus de terme ni fites que ens orienten.

De tot això, n’ha parlat el geògràf i periodista Vicent Molins en Club a la fuga. Del equipo-ciudad a la airbnbización del fútbol. Un llibre que relaciona amb perspicàcia la millor literatura sobre els fenòmens urbans -de David Harvey a Saskia Sassen, entre el bo i millor del santoral- amb les anàlisis semiòtiques que fan al cas. Al capdavall, la desaparició dels universos icònics que aporten els equips de futbol és una de les metàfores que millor explica aquella metamorfosi. El resultat, per dir-ho com Molins, són clubs convertits en «franquícies globals» que a penes mantenen el nom d’unes ciutats també clòniques i redundants, escenaris per a masses en trànsit «sense emotivitat ni llaços sentimentals».

«Si Florentino y Andrea Agnelli se lanzan a la piscina», remarca Vicent Molins a propòsit d’una teòrica Superlliga europea, «lo hacen por el deseo de romper el frustrante techo que podría limitar el crecimiento finito de Real Madrid y Juventus. Pero por algo más: ha llegado el momento de acabar con el territorio como lugar restringido para los clubes». El final, en realitat, del nostre particular «mon d’ahir». Però, mentre tot això arriba, convé, com al Madrigal de Vila-real i a Riad, que el Reial Madrid perda sempre.