L' asimptomàtic cant vital

El poeta i periodista Joan-Carles Martí ens presenta el seu llibre Asimptomàtic, una paradoxa, perquè qui és escrutador del món es mostra a l’examen de tots, per cert que brillantment. Una obra escrita durant la recuperació de la seua malaltia, com a part integrant del procés, diu ell, i pot ser que aqueix fora el motor d’arrancada, però com passa sempre, després la poesia pren el comandament i ens transporta a camps en els quals a vegades no volíem entrar, però que són necessaris.

És cert que el jo poètic no és el jo personal, més no pot negar-se que sí impregnarà des del primer vers fins a l’últim, això es percep clarament en l’obra de Joan-Carles Martí. Amb la seua acerada ploma, que no deixa d’estar esmolada en la seua poesia, ens introdueix en una part important del seu món, on habiten records, por, dolor, amor, esperança i desig. Ens sorprén l’home tímid que es despulla d’algunes de les seues cuirasses (no totes) enfrontat a la crua realitat humana "Un feiner de primavera puta et clava la data caducifòlia / i noqueja sense reacció la pena d’un curt calendari", "El mural de prototips humans que acompanyen / el gota a gota posa de relleu la roïna semblança cel·lular". A partir d’ací va construint un poemari consistent i fresc on el lector trobarà el seu propi camí no exempt d’un somriure, com l’autor així pretén. A vegades en vers llarg, unes altres curt, sempre en vers lliure, amb poemes lleugers i altres densos, es llisca per la vida amb rapidesa, perquè així és la realitat.

Res hi ha de sagrat en aquest llibre i no obstant això canta el que és més sagrat, la vida. Transiten per ella les persones que estima, fins i tot aquelles que no massa, però que d’alguna manera van deixar empremta. Recorda als seus ancestres, a la seua àvia "Gràcies que la iaia hi és per arreplegar el fardell. / No ha plorat i s’ha comportat com un artista.", les primeres amants: "Després vingueren les xiques, les cames obertes, el cinema, / els pits, les cuixes, els pals i sentit d’una causa present", sense oblidar el seu ofici de notari social "Les garites del Carme foren aules / de formació continuada i diversa"; "Doctorat a la lluïdora barra del Lisboa, / els cavallers medievals fusionaven / herències administratives amb nou càrrecs", ens descobreix una faceta, també amagada que vaig creure que no tenia, estima: "La teua nuesa eclipsa la lluna plena d’aquell oasi illenc / on escoltarem el toc de campanes de l’amor que / repica quan em fas el primer bes"; reconeixent públicament el seu mordaç caràcter "Malgrat el malhumor, tirat al sofà / discutint amb la meua obra / sempre t’he estimat".

Els recomane que lligen aquest llibre, siguen amics o enemics, perquè val la pena fer-ho, és un llibre vitalista i sorprenent. Àngels Gregori i Carlos Marzal que prologuen el llibre i la seua l’autoritat en la matèria no discutisc, han trobat molts aspectes per a lloar el llibre, jo he trobat uns altres; la humanitat d’un home culte i bo que, en la seua vida pública és conegut per la seua imparcialitat professional sense condicions, i que en la intimitat, només amb la seua ploma, sense ningú que ho obligue, se sent lliure per a mostrar la seua sensibilitat, la forma que té d’entendre la seua realitat i expressar les seues esperances i desitjos sense massa dissimulacions. Estic segur que aquesta no serà l’última obra que llegirem d’aquest autor, Joan-Carles Martí, desconegut fins ara. I això estarà molt bé.

Suscríbete para seguir leyendo