Sobre ‘Mater’ o sobre la imprevisibilitat de la natura en la literatura

Martí Domínguez és un dels escriptors claus en la narrativa contemporània en la nostra llengua. Són nombrosos els premis que reconeixen la qualitat de les seues obres i Mater, que és la darrera, compta amb el prestigiós Premi Proa de novel·la 2022. Amb aquest aval literari, quelcom ja sap que té la garantia d’una bona lectura i aquesta es corrobora amb cada pàgina llegida.

Quan comences a llegir un llibre sempre t’assalten les expectatives, les idees preconcebudes que hages pogut crear-te quan llegeixes la sinopsi de la contraportada o la informació que t’arriba en un acte de presentació. Però Mater s’escapa a qualsevol predicció o algoritme i sorprén constantment perquè fuig de qualsevol casella o calaix de classificació. Aquesta obra narrativa és un mosaic de ficció futurista fet amb l’atemporalitat del pensament il·lustrat i amb la transcendència de les decisions de la humanitat. Així, tenint en compte aquests dos vessants, d’una banda es pot parlar d’una novel·la que recopila les grans preguntes de la humanitat i les valoracions filosòfiques que les responen, amb subtilesa incrustada de més preguntes o amb reflexions explícites plenes de convicció. I, d’altra banda, aquesta narració és la píndola literària que concentra el significat, tant el virtuós com l’atroç, de l’existència humana.

L’estil d’escriptura de Martí Domínguez és ben patent en la història que ens conta: els fulls estan plens del seu solatge biològic, el qual geolocalitza els esdeveniments que se succeeixen i situa qui llig el llibre en la percepció absoluta de cada escena. Així, compagina, de forma magistral, l’avançar dels personatges protagonistes amb un inventari zoològic (i etològic) que secunda una narració que brota entre la botànica dels paisatges. Però la Biologia no només té un paper secundari, sinó que vertebra la novel·la: ens presenta una realitat en la qual la fecunditat versàtil de la natura (des d’una aparent minúcia) supera el miratge de la perfecció assolida pels individus que es consideren superiors, ja que com es diu al llibre "La natura sempre trau punta al llapis. La natura és un llapis etern" (pàgina 303).

Més enllà de la història literària com a tal, Mater és un altaveu de drets humans i del sentit comú: una crítica audaç contra les repeticions aberrants de la Història humana i una reivindicació explícita, a tots els nivells, de la diversitat, la diferència i la memòria. I, més enllà de la història narrativa catalogada com a prosa, Mater porta com a mascaró de proa una constel·lació de poesia captivadora, com ho mostren aquests exemples: "... aquella metamorfosi que permetia que del monstre larvari brotara l’insecte alat d’apèndixs de seda" (pàgina 47); "Portava els dits verds i negres de la tinta de l’estilogràfica amb la qual prenia notes i de la sang de les tomaqueres..."; "Les dues tintes li servien per a sobreviure, la negra d’una manera material, i la verda espiritual, deia" (pàgina 174); "... el llibre imprès era l’objecte més important que s’havia creat mai, tan senzill i alhora immillorable com un ham: servia per a pescar les paraules del pas destructor del temps i del seu oblit irrevocable" (pàgina 208); "Li va semblar admirable la perfecció diamantina del nasset, la pulcritud de la costura dels llavis, la finor exquisida dels ditets, com d’alabastre, com de fang cuit" (pàgina 349).

Aquest llibre és un triple homenatge narratiu colpidor: a la protagonista de la novel·la psicològica Aloma de Mercè Rodoreda a través de la fortalesa i el creixement personal de Zoe, la protagonista de Mater; als antibombers de la novel·la distòpica Fahrenheit 451 de Ray Bradbury amb l’antipremsa que "desinforma" la ciutadania de Mater; a la novel·la de ciència-ficció Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo mitjançant l’instint de supervivència i la plenitud de viure tan tangibles a Mater. I també homenatja de forma impecable el cinema, amb la intriga pròpia d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock, amb cíborgs que es comporten i vesteixen com els assaltants dels llargmetratges de Mad Max o amb la pregunta que nodreix tota la novel·la i que coincideix amb el significat de les paraules Quo Vadis.

Hi ha llibres que són un punt d’inflexió en la trajectòria lectora d’una persona, perquè generen la necessitat imperant de llegir-lo, de consumir-lo i de construir un epíleg que sacie el final llegit. I, sense cap mena de dubte, aquest postwestern, aquest al·legat narratiu anticolonial, antinazi, antiodi ho és.

Suscríbete para seguir leyendo