Dénia: elogi del punt i coma

He de reconèixer que m’uneix una qüestió sentimental amb Dénia des de la infantesa. De petita Dénia era el mar, i el millor que d’ell es podia treure servit en una taula. Era les parades de peix a l’antiga llotja, i més tard, els eriços i l’escenari fascinant del polp estès com si fos roba interior. En ma casa sempre han tirat cap a Dénia, i jo, gràcies a ells, sempre he tirat cap a les gambes. Ja d’adulta, per a mi, Dénia va ser una temporada llarguíssima en un hospital. I de tot -i malgrat tot-, no puc guardar un record millor. Per a mi Dénia és l’elogi d’un punt i coma, el més semblant al paradís que conec més a prop de la meua base, que és Oliva. Un punt i coma; Dénia es perfila com el meu signe de puntuació preferit.

A vegades pense en la poca importància que donem, en el nostre dia a dia, quan escrivim, al punt i coma. Infravalorat i tan sovint oblidat, a mig camí de tot, allà on la coma és insuficient i el punt resulta excessiu, s’alça aquesta bellíssima pausa calmada, el signe de puntuació més subjectiu i estilístic que existeix. M’encanta utilitzar-lo, sobretot ara que ja no l’usa quasi ningú. Jo, quan l’escric, m’imagine un policia enmig de dues frases, posant ordre als cotxes, a les idees. El punt i coma és com el pas de vianants en un carrer en dues direccions, és capaç de regular el trànsit ordenant contraris. El punt i coma és un balbuceig suspès en l’aire, com un guió en un vers d’Emily Dickinson. Recorde, quan era una adolescent, que el que més m’agradava quan ens feien estudiar les rimes de Bécquer eren els seus punts i coma. Més que els seus poemes. Això també és Dénia, un exercici d’estil, com més o menys va evocar aquesta ciutat John Dos Passos.

Estic ara mateix a cinc-cents quilòmetres de Dénia. I tanmateix, la recórrec aquests dies rellegint els versos de Maria Ibars, una autora que no és extraordinària, i això és, justament, el que la fa meravellosa. Perquè és la negació de la pretensió; una característica pròpia de les dones que escrivien en aquell moment al País Valencià. De la producció literària de Maria Ibars m’interessa, bàsicament, la seua poesia. Com des de Penyamar, a les Rotes, va construir un univers poètic escrit en lletres minúscules, que camina pels marges, que li parla de tu a tu a la mar. Sense estridències. Sense cap impuls més que el balanceig de les ones; no unes ones de voluntats atlàntiques, sinó de dimensions mediterrànies, com les que conversen a Dénia constantment amb les pedres, amb veu baixa.

La poesia és més preguntes que respostes. I a mi, de Maria Ibars, el que m’agrada és com la mar es converteix per a ella en una confident, en una companya, en una amiga. I en ple franquisme i en valencià. I el que m’interessa, ara mateix, de Maria Ibars, és com la ciutat de Dénia l’ha feta seua. Aquest cas és, per a mi, un model i un exemple de les polítiques culturals que hauria de seguir qualsevol ciutat per enfortir i presumir del seu patrimoni. Com Dénia ha fet seua Maria Ibars a través dels espais escrits. Com ha posat en valor les seues paraules a través de diversos itineraris a la ciutat, des de rutes literàries fins a plaques al llarg del passeig que dona al mar, sense oblidar el reconeixement com a filla adoptiva o el seu nom en un carrer. No cal un autor de primera magnitud perquè un Ajuntament puga presumir d’ell; cal la voluntat de fer-lo seu, i amb això, fer-lo de tots.

Henry James, després que la seua amiga Edith Wharton publicara The Valley of Decision, va donar-li un consell: parla d’allò que toques, escriu Nova York, el relat en primera mà resulta preciós. I d’aquest consell eixiria una de les seues grans obres, The House of Mirth. També Maria Ibars va escriure sobre el que va tocar. Posant emoció al paisatge va evocar el que veia, sense anar més enllà, el que podia tocar.

Ara que estem vivint moments d’una esquizofrènia total en el terreny cultural, més d’un hauria de prendre com a exemple les polítiques culturals que Dénia porta anys treballant per posar en valor el seu patrimoni, des de la gastronomia fins a la literatura. Com han fet més grans els seus escriptors en el moment en què ens han ensenyat a fer de tots les seues paraules i les han posat sobre l’escenari urbà. Deia Herman Hesse en un dels seus poemes que la meitat de la bellesa depèn del paisatge, i l’altra meitat de la persona que el mira. Maria Ibars va ser una paisatgista sense intervencionismes. Ens va donar als lectors, als caminants, més de la meitat de l’espai d’una mirada per contemplar la mar i el Montgó. I enguany que se celebrarà el centenari de la publicació d’una de les grans obres de Thomas Mann, de la seua muntanya màgica, també Dénia s’omplirà de celebracions per commemorar l’autora, per recuperar i posar a l’abast dels lectors els seus textos.

El que fa gran a Maria Ibars és no entestar-se en considerar-la un gran nom de les nostres lletres. La musculatura d’una literatura sovint no es troba tant en els seus cims, sinó en els seus ciments. Sobretot, quan no hi ha desig de transcendir, quan les paraules són només una necessitat, el testimoni d’algú en un temps i en un lloc concret. Que és Dénia, en valencià, i en ple franquisme. I de vegades, els fets més aparentment irrellevants són, amb el temps, els més significatius. I els més radicals, també. Angela Davis deia que radical vol dir, ni més ni menys, que tornar a l’arrel.