Conviure amb l’oblit

Les ciutats són memòria i també oblit, persistència i transformació, que van deixant, a la vora dels fressats camins de la vida quotidiana, alguns dels seus materials sobrers. No s’hi tracta d’enyorar el passat, sinó tindre consciència del canvi i no donar excessiva importància a la novetat que també tindrà data de caducitat i algun dia arribarà a convertir-se en arqueologia urbana. Encara, entre rutines i novetats, a les ciutats trobem restes, deixalles, que ja no tenen cap funció o han començat a perdre la seua utilitat urbana, però que, d’alguna manera, van fent irreversible el passat, com un recordatori, sempre oportú, que avisa d’estar ben atent a tot allò que enriquix la vida humana i fa possible construir un futur millor, mentre d’altres receptes salvadores, ben acompanyades de publicitat, han resultat ser flor d’un dia.

Algunes restes, sobretot materials, encara ens parlen d’altres temps, com la fita o molló del carrer d’Alzira que, mig desaparegut, com un vell «miliarium» romà, encara ens diu, en una pintura a la paret, que és el punt quilomètric 98 de la calçada que formava part de la carretera d’Almansa al Grau de Gandia, amb la denominació oficial C-320, que unix el port d’accés a l’altiplà castellà amb el nostre port de mar. La popular carretera d’Albaida que, en temps passat, assenyalava el límit ciutadà, ara forma part d’un eix de mobilitat ben important en la nostra trama urbana.

Curiosament la nostra ciutat ha tingut abundància d’ermites, tal com ha fet conéixer en tantes oportunitats, per la paraula i la imatge, Suso Monrabal. Una de les desaparegudes ermites és la de la Mare de Déu de Loreto, en la plaça de la mateixa advocació. Com un record difícil d’explicar, uns metres sense edificar evoquen el lloc on s’alçava l’ermita o part d’ella, com un estrany buit en el plànol de la plaça. Una altra ermita, la de les Ànimes, encara que, durant molt de temps, una de les seues parets recordava suficientment la seua desapareguda esglesiola, posteriorment una nova edificació la va substituir totalment i ara, en la seua proximitat, exhibix un cridaner mural futbolístic.

Ens sorprén, encara que en ben poques ocasions, trobar una rajoleta mig partida que informa del número d’una vella casa, ja deshabitada, però ben identificada per la numeració actual. L’humil recordatori anima a imaginar una casa amb les rialles i els jocs dels xiquets, el treball dels pares, els records del iaios, com una melodia d’emocions i sofriments, ara només a punt d’apagar-se com aquella «simfonia dels adéus», que de ser una elegant protesta davant la desconsideració d’un gran senyor del segle XVIII, s’ha convertit en una elegia de tot allò que va desapareixent.  

Algunes mostres del passat, ja sense suport material, han deixat alguna memòria en la toponímia menor o en noms de carrers o places, amb rètols tan poètics com «l’alqueria de les Flors» o «l’hort de l’Anella». Possiblement poesia i realitat s’unixen en l’evocació de «l’hort de les Ambròsies», que va ser una unitat familiar extensa amb activitat agrícola i industrial, a la qual s’accedia per una gran porta, en el camí que baixava cap al riu des del Raval. Hi hauríem d’afegir, en esta toponímia de substitució o de representació vicària, les referències a les desaparegudes alqueries o partides de l’àpoca andalusí, com Benicanena, Rafalcaïd o Alcodar, com uns exòtics llocs de sabor oriental. D’altres noms, com l’esment de la mesquita del Raval, sense cap explicació històrica, poden confondre el vianant foraster que pot pensar que va a entropessar amb algun minaret. Encara la confusió pot ser més gran si entra al carrer Vicaris, sense saber que en altre temps hi havia una casa propietat de la Seu i un passadís que comunicava amb el fossar.

Un recorregut per la ciutat oblidada encara ha de tindre present aquelles indicacions de lloc que no han tingut cap esment en el nomenclàtor de carrers i places. Són les expressions que, en un moment determinat, donaven una informació útil, com aquella del «paraor de les tartanes», al principi del carrer del Magistrat Català. Encara que l’expressió va ser emprada després de la desaparició d’aquell mitjà de transport, a poc a poc va anar perdent el seu sentit i, com en tantes altres ocasions, va acabar per desaparéixer del llenguatge col·loquial, que sempre rebutja qualsevol complexitat conceptual o lingüística amb el recurs, per exemple, als adjectius «nou» o «vell», aplicats a un centre escolar o a un pont.

El teler de la vida sempre va teixint gràcies als fils de la memòria i de l’oblit perquè no tota informació té el mateix valor i també cal donar a cada personatge o fet la importància, sempre relativa, que li correspon. També és útil anar descobrint en la ciutat aquells indicadors que estan anunciant algun canvi i que, abans de la seua desaparició definitiva, ens agradaria, si més no, alçar acta de la seua existència, entre altres raons perquè durant un temps ens van ajudar a situar-nos o a identificar llocs o fets que ens van facilitar la vida de cada dia i que ara, sense cap nostàlgia, agraïm en el seu trànsit cap al passat.