Cent anys del naixement d'una veu única

Sempre he pensat que tinc aquest caràcter tan dramàtic impregnat en vena per la manera violenta en què vaig arribar a aquest món. Era un 4 de gener, dimarts, plovia i la gelor travessava tot epiteli fins arribar al nucli del cos. Ma mare, després de catorze hores de part natural, va respirar alleugerida perquè com un sac de creïlles entelades d’un viscós líquid amniòtic em va amollar a un món que eixe any veuria com Margaret Thatcher reduiria impostos i privatitzaria servicis públics o com la petrolera Piper Alpha detonaria i s’enduria per davant les ànimes de cent seixanta-cinc treballadors. Un món gelat, com la mà de la infermera que em va traure del caliu matern i es va deixar allí tota la placenta. Retirar-la d’allí seria el segon part que ma mare faria aquella nit. Tan dramàtica aparició en escena va fer que per a la família, aquell part, esdevingués una fita que recordar sempre.

A mesura que anava complint anys en aquest món tot estirant braços i cames fins l’adolescència, tot aquell que em veia i sabia de quina manera vaig arribar a la vida em recordava contínuament com de dur fou aquell tràngol per a ma mare. Pel que fa a ella, la protagonista d’aquell dramàtic esdeveniment, sempre em diu que fou la veu de la Callas la que la va ajudar a suportar millor aquell benaventurat infortuni. Així que, com molt bé comprendreu, necessitava aquest 2 de desembre dedicar-li unes paraules a una veu que m’ha acompanyat des que tinc ús de raó. Serà tal dia com avui fa cent anys que va nàixer la soprano grega més gran que ha conegut la Història de la Música. Aquesta màxima no pretén menysprear altres portentoses veus com les de la Caballé, la Tebaldi o la Shutherland, simplement que la diferència entre elles i la Callas serà el dramatisme impregnat a les cordes vocals. I clar, si hem de parlar de l’òpera hem de parlar inevitablement del fatum, que no és una altra cosa que el destí que, segons el pensament grec, cadascú té assignat. Aquest destí, segons les tragèdies gregues, havia de purgar l’ànima a través de la catarsi, que no és una altra cosa que l’empatia que tothom sent quan la tragèdia comença a mullar-li la pell. Norma, Carmen i Tosca visqueren vides on la catarsi flaira des de lluny. I únicament podia ser una grega, una dona amb la tragèdia impregnada al seu codi genètic, qui pogués encarnar -perquè això feia, desprendre’s de la seua carn per tal d’acollir-se a la del personatge que interpretava- d’una manera única, sublim i excepcional. Perquè al remat, aquesta és la màgia de l’òpera. Desperta l’esperit, per molt arraconat que el tinguem. Eixes escales de veus que tenen més de diví que d’humà ens acosten a la sublimitat. Ens allunyen de la normalitat. Maria Callas va utilitzar eixe artefacte explosiu que és la veu unida al drama i el va cantar. No vanament, amb el nom de la Divina va passar a la història de la Música. Però ella no era divina, era humana. Amb les seues inseguretats, debilitats, amenaces i pors. Genets aquests de l’apocalipsi humana que ella va utilitzar al servici de la música, i que va fer d’ella una vertadera tragèdia catàrtica. Imagine que ma mare, com jo, quan escoltem la Callas tenim un subconscient que encara no hem pogut identificar que ens porta inevitablement a eixe drama que desperta cadascuna de les àries que ens ha deixat cantades. Per sort, no tot drama acaba amb la mort. Nosaltres tiràrem endavant aquell 4 de gener malgrat les dificultats, i pel que fa a la Callas, simplement dir-vos que el mite va nàixer només va vindre a la vida, avui fa cent anys. Perquè de mites, ella que era grega, també en sabia prou.