"La poesia té els lectors més fidels: una vegada entren en el poema, ja no ixen"

Àngels Gregori (Oliva, 1985) ha publicat recentment Jazz (Proa, 2023), en què combina memòria familiar, escenes quotidianes i l’admiració per Nova York.

La poetessa és directora de la Fundación Francisco Brines —que manté el llegat de l’autor, també d’Oliva— i impulsa des de fa 20 anys el Poefesta. És membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i ha rebut diversos premis.

Per què va decidir que el jazz donara nom al llibre i per què va a Nova York a escriure, quan normalment la gent busca la tranquil·litat per a retirar-se i inspirar-se?

Jazz me donava la suficient llibertat com per a expressar l'essència del llibre sense concretar. El jazz es distingix per la improvisació, i és també una forma de mirar, de fer, de ser i de caminar. Volia mostrar-me tal com he estat en els últims cinc anys, no d’una forma mecànica ni improvisada, sinó que l'atzar respire. És el que m’ha eixit. Em sent molt vinculada a Nova York, la ciutat on més he viatjat i molt important a l’hora d’escriure.A vegades necessitem certa distància: sempre escric pensant des d’Oliva, però mai en ella; per a mi és la confortabilitat i el sofà. Nova York és l'escala d'incendis i tornar és com rellegir. També m’he format molt en la poesia nord-americana. El resultat de tot plegat és una dialèctica entre Oliva i Nova York.

De fet, sembla que el llibre és un viatge del present al passat, i de casa a la gran ciutat. Ho definiria així? 

M’alegra molt que m’ho digues, perquè quan et poses a escriure, mai saps on et portarà el poema. Estic molt tranquil·la amb este llibre perquè, quan escrivia al principi, tenia molta urgència per publicar, i este ha sigut el llibre de la calma... No hi ha res premeditat, però sí que és resultat d’esta dialèctica.

Ha parlat d’atzar. En este poemari conta que el seu besavi va arribar precisament a Nova York el 19 de maig de 1910, el dia en què passava el cometa Halley, que és una vegada quasi cada 80 anys. Quina ha sigut la casualitat de la seua vida?

L'atzar ho determina tot. Este poema per a mi és el més important d’estos 20 anys. El vaig escriure a la biblioteca pública de Nova York, i vaig pensar: «què ha hagut de passar a casa perquè estigues ací?». La poesia és el gènere més autobiogràfic i et pots permetre llicències, però no em va fer falta la mentida, perquè quan vaig vore que algú que se'n va anar d’Oliva a buscar un món millor va entrar a Manhattan el dia que s’anunciava la fi del món, em va semblar de pel·lícula. La poesia m'ha permés reviure, al rememorar a través de l’escriptura esta història i fer-la eterna.

També hi ha poemes que parlen de poesia i altres dedicats a persones concretes. Per què va decidir incloure-ho?

Hi ha un, «Classificació», irònic i dedicat a Marta Pessarrodona, que és la poeta que més admire en català que, a banda de la seua alçada literària, sempre va a contracorrent. Mai m’ha agradat dedicar poemes, perquè mai pots saber què passarà i les dedicatòries sempre queden... potser és un efecte de fer-se gran. Les dedicatòries a gent concreta estan molt pensades i, en general, dedique el llibre al meu besavi.

Els seus anteriors poemaris van ser premiats. Què espera d’este llibre i com està sent la rebuda pels lectors?

He rebut una notícia meravellosa, que la setmana passada va ser el llibre més venut de no-ficció en català. És sensacional, perquè escrivim per a nosaltres, però també hi ha un poc de vanitat i en el fons ens agrada que la gent ens llegisca. També va per la segona edició, i això em fa molt contenta, perquè en poesia costa. De moment, només està donant-me coses bones. És un gènere que es llig poc i ens fa molt de respecte, però és el que més lectors fidels té: perquè una vegada entres en el poema, ja no ixes, eres sempre un lector de poesia, i això no passa en el conte o l’assaig.

Impulsa el Poefesta, a Oliva, des de fa 20 anys. La poesia ha de prendre el carrer i trencar barreres?

Totalment. Al Poefesta, el que més m’importava des del principi és que la gent anara a un recital de poesia com si entrara en un concert de Lady Gaga. Quan traus la poesia al carrer, no vols professionalitzar un lector habitual — que ja està bé al sofà de casa—, vols conquerir nous públics i que se senten interpel·lats: és l’èxit de la poesia. 

I com es pot apropar la poesia a la gent jove, fer-la «pop», en el sentit de popular?

No imposant. Torne als llibres de l’institut i si m'hagués d’haver fet poeta pels textos que llegia, mai hauria escrit. Entrar a la poesia és com entrar en una llengua, mai per imposició, sinó per suggestió. Per això és important la feina de les mestres. Jo no soc seguidora dels poetes d’Instagram però no tinc rebuig: també fan una feina important i encara que no m'agrada, no soc crítica amb les diferents formes d’apropar-se al gènere.

Sobre la seua responsabilitat al capdavant de la Fundación Francisco Brines, quin és l’objectiu perquè l’obra del poeta perdure?

La voluntat de Brines era que el paisatge, l'arquitectura i el conjunt bibliogràfic i pictòric de l'Elca es mantinguera intacte que, amb el temps, fora la casa de tots els lectors i ciutadans. És un dels paisatges escrits més importants de la poesia, i tenim la responsabilitat de salvaguardar, preservar i difondre el seu llegat, a través dels premis i iniciatives per a totes les edats.

Va denunciar l’eliminació de part d’una rondalla d’Enric Valor, en una nova publicació. Què pensa de la polèmica que es va crear?

Ens escandalitzem molt quan estes coses passen amb autors com Roald Dahl, però a casa nostra tendim al puritanisme i per a mi hi ha coses inviolables: la llengua, el dret de les persones i la literatura. És desafortunat manipular un text, els lectors ja tindran les eines per fer un judici de valors. S’estan perdent espais de reflexió, debat, pensament crític i llibertat, no només als carrers, també a les institucions.

"Censurar la rondalla de Enric Valor es un atentado a la libertad de expresión"

Suscríbete para seguir leyendo