En una societat cada vegada més tecnificada i informatitzada, on pràcticament tot depén de les possibilitats de connectar i carregar els diversos aparells elèctrics que utilitzem cada dia, resulta xocant passejar per un municipi de l’Horta i trobar, a la porta d’una planta baixa, una considerable estesa de cassoles de fang arrenglerades que, pacientment, s’assequen per efecte del sol. Encara és possible veure-ho al carrer dels Perolers d’Alaquàs, a l’entrada del taller que regenta Enric Martí «Morimos», el darrer vestigi de la potent xarxa de peroleries que, en el passat, caracteritzava la població. Tan potent fou que, recentment, s’ha descobert que al segle XV comptà amb un segell de qualitat propi i exclusiu. ¿S’han fixat mai en la pometa que llueixen molts ordinadors i dispositius mòbils? Doncs, alguna cosa semblant.
Els en faig un resum. Durant el procés de rehabilitació del Castell-Palau d’Alaquàs, que es portà a terme entre els anys 2005 i 2007, els arqueòlegs localitzaren nombrosos fragments ceràmics ben notables, entre els quals dos que contenien una àguila inclinada i encerclada. Tanmateix, la gran troballa s’ha produït en els darrers mesos, quan Adrià Hernández ha documentat que aquell senyal era la marca dels Aguilar, propietaris del senyoriu. I que fou conseqüència de la petició que el gremi d’ollers local realitzà, en 1474, a misser Jaume Garcia d’Aguilar. Un privilegi que els permetia distingir i protegir els recipients d’argila que fabricaven, i evitar així la competència deslleial que els comportava que d’altres pobles vengueren les peces que també produïen –de menor qualitat, però– com si foren alaquaseres. Que els permetia combatre la pirateria, vaja. D’aquesta manera, en homenatge a aquells artesans del fang, la societat gastronòmica El Cullerot i el col·lectiu Quaderns d’Investigació d’Alaquàs han impulsat la recuperació d’aquest segell de qualitat. I, junt amb la peroleria de Morimos, han confeccionat 200 cassoles que incorporen la il·lustració medieval, i que es presentaran al públic el proper divendres. Em sembla una iniciativa digna de tot elogi, ja que, com ha asseverat Enric Juan, en el futur «pot convertir-se en un senyal d’identitat o icona gràfica de la població» i dinamitzar «el desenvolupament de l’artesania i la indústria locals». I també, perquè una part dels beneficis de la venda es destinaran a sufragar projectes d’ajuda als més necessitats. Ací és on rau la veritable marca distintiva.
