Una llengua es diu com li diuen els seus parlants

Una llengua es diu com els seus parlants volen que es diga. Si els valencians diem «valencià» a la nostra parla, eixe és el seu nom. Si els catalans anomenen «català» al seu parlar propi, és que el nom d’eixa parla és eixe. Si el que parlem valencians, catalans i balears, cada un aplicant el seu gentilici al seu parlar, forma part de la mateixa llengua, o del mateix domini lingüístic, a eixe conjunt, en determinats àmbits o espais, se’l deu denominar amb un glotònim aglutinador i acceptat, i no amb una denominació única i excloent.

Ara, amb l’acord d’usar les llengües cooficials espanyoles en el Congrés i ser reconegudes en la Unió Europea, es fa necessària una denominació clara per al conjunt del sistema lingüístic propi parlat a Catalunya, Comunitat Valenciana i Balears, que aglutine els noms amb què són coneguts les parles d’estos territoris. La forma més pràctica, potser, és anomenar el conjunt d’esta llengua compartida «català-valencià»/ «valencià-català» o una altra combinació o forma sincrètica, però integradora i que puga concitar consens, com ja s’ha tractat. Una llengua, en principi, adopta el gentilici dels seus parlants inicials. Això ocorregué quan es prengué consciència de la necessitat que les llengües tinguen nom. Eixa degué ser la raó dels glotònims «castellà», «anglés», «eusquera», «noruec», «hongarés» i moltíssims altres. I quan una llengua, amb nom ja consolidat, s’expandix fora de les seues fronteres inicials seguix anomenant-se com abans d’expandir-se, cas també del llatí, castellà, anglés, francés, portugués, etc.

En el cas de la nostra llengua compartida, el nom original i vàlid per a Catalunya i, potser, per a les Illes Balears és «català», però ja en el segle XV, el nostre Segle d’Or, el nom de la parla dels valencians era «valencià»; ja era general l´ús de «llengua valenciana» en tots els àmbits. I aixina ha sigut des d’aleshores. Com sabem, des d’una visió supremacista i sectària, però molt estesa en àmbits intel·lectuals, induïda per un catalanisme elitiste, es dona per assentat que el nom de tota la llengua és «català» sense tindre el poder i l’‘armament’ suficient. La realitat no és eixa, en terres valencianes, ni socialment ni històricament, des de fa més de cinc segles, ni en la llei, perquè l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana disposa que «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». Des de posicions supremacistes i excloents, amb connotacions polítiques, s’afirma que el nom científic d’esta llengua és «català», però una llengua té nom científic? Eixa idea s’ha rebatut amb arguments sòlids des de diferents sectors culturals. Especialment, en el Document 88 (Colomer, Company, Franch i Nadal. Edicions 3 i 4), perquè el nom d’una llengua necessita consens i acceptació, que no es pot substituir pel concepte «ciència», com si fora un tòtem del segle XX. Dir «català» a la parla valenciana crea rebuig entre els valencianoparlants. I una llengua, repetim, es diu com els seus parlants volen.

Ara s’ha acordat no citar els noms de les llengües cooficials, en l’esmentat acord. Molt bé de moment, però a la Unió Europea caldrà precisar més. Veritat?