Un viatge per la història de València a través dels cartells comercials

«La tipografia urbana pot ser útil per a preservar la memòria col·lectiva i comprendre l’evolució d’una ciutat al llarg del temps». Amb esta premissa, una nova exposició a València «recupera la història i la vida quotidiana a través de la memòria fotogràfica dels rètols».

Es tracta de «L’ombra de les lletres» que estarà oberta al públic al Col·legi Major Rector Peset fins el 14 d’abril. Tomás Gorria és el comissari i el responsable del disseny expositiu d’esta mostra, que es basa en els rètols comercials de la València d’entre el 1880 i el 2000 i que, en molts casos, ja han desaparegut. Segons el comissari, estes lletres «constituïxen vestigis visuals que narren històries d’antics comerços, tradicions i modes que han modelat el caràcter de València». 

En total, hi ha uns 150 exemples de cartells: les fotografies més antigues retrataven la ciutat i, en eixa escena urbana, apareixien els rètols; mentre que les imatges de les últimes dècades (des dels anys 70, aproximadament) ja es feien amb la intencionalitat de deixar testimoni i ja es valoraven.

Gorria lamenta que hui dia hagen desaparegut la majoria de cartells i presenta la mostra —que ha estat preparant durant anys—, com «un recorregut cronològic per València». Algunes imatges són seues, però també ha arreplegat treballs de fotògrafs dels inicis del segle XX com Laurent, Desfilis, Barberá Masip o Roglá, que van reflectir la vida comercial; algunes anònimes, que ja són de domini públic i estan als arxius de la Biblioteca Valenciana; o de Finezas (als anys anys 30 i postguerra) i, ja posteriorment; de Francesc Jarque, Rafael de Luis i Miguel Calatayud.

De la diversitat a mà als vinils

Sobre l’evolució tipogràfica dels rètols de les botigues, Gorria afirma que se constata que «al principi, són rètols d’autor perquè estava l’ofici de rotulista i es veia més la mà de l’artista» i destaca d’ells «la diversitat». «Són exemples meravellosos d’art tipogràfic. En general, ho cuidaven molt i els encarregaven, perquè no hi havia publicitat ni xarxes socials, era el reclam més important i la seua marca d’identitat», afegix.

Ja als anys 80 i 90 del segle XX, «s’imposa l’ordinador i ja està tot més estandaritzat, sense tanta diversitat ni originalitat i en vinil, més durables en el temps». Així, hi ha exemples des de les elegants i sofisticades lletres del segle XIX fins a les atrevides fonts art decó dels anys trenta, i cada estil compta una història única, amb les tècniques pròpies de cada moment, entre la retolació cal·ligràfica (lettering) i la tipografia.

Tot i que reconeix que «se pot caure en la nostàlgia», el comissari de l’exposició afirma que la mostra és «un recorregut quasi sentimental per a la gent més major, que recordaran molts dels rètols de la seua infància i joventut i una ciutat diferent, més personal i menys globalitzada»; mentre que la gent jove «se sorprendrà de l’aspecte visual més divers i divertit de la València antiga».

En concret, destaca la ciutat dels anys 20, «encaminada a la modernitat» i ell es queda amb la ‘trilogia’ de cartells dels refugis de la guerra (dels quals només queden dos), els cinemes Capitol (conservat) i Metropol (ara en perill).