La meua llengua és

la meua llengua és il·lustrada, ben afaiçonada i abraçada a la nostra memòria. Al llarg del temps ha anat deixant-nos petjades, amaratges i bagatges. En els atzucacs de l’horitzó ha creat camins que, malgrat els dimonis que pretenen desmantellar-los, nosaltres continuem recorrent. A qui l’estima, la meua llengua li xiuxiueja, l’amera. L’enlluerna. Quan et fa cosquerelles als llavis, ens confessa que «Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat». Quan se sent ben pagada, et diu que fas goig; a la inversa, quan té la castanya torta t’amolla que eres curt de gambals, fava o borinot. 

Així i tot, la meua llengua no agredeix perquè adora qui la parla i confia que qui la parle també li corresponga amb tones d’amor i de respecte. Com una gentil parella. «No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs». La meua llengua s’estira damunt d’uns versos amerats d’existències properes, de lluites i d’eternitats. «Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble». També, per culpa d’una colla d’ingrats i desarrelats, de reivindicacions permanents de la identitat. «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble».

La meua llengua passeja pels segles contant rondalles, faules i romanços; i sobre un bon bancal de pentagrames, alimenta rius de cançons populars, jotes, albaes... perquè «d’avui és el cantar, d’avui és el cridar fins que tots els silencis podrem esgarrar». I què vos sembla quan juga? A la meua llengua li cau la bava i va a bacs de tant de riure amb la trompa, el sambori i la mare carabassera. I quan té més fam que Garró, comença a bramar que vol un tallonet de Meló d’Alger, un arròs amb bledes o un plateret de postres de músic. 

Carrers, vent, ocells i mar, bellesa i lletjor, vida i mort... La meua llengua és tot això i més. Molt més. Com a resultat, diré que la meua llengua no calla mai ni callarà. Que encara que venim «d’un silenci antic i molt llarg», ella clama que «ací em pariren i ací estic». I es mantindrà viva. Entre tots nosaltres, la mantindrem viva. Perquè és nostra la terra i nostra la llengua. 

I jo tinc l’esperança intacta.