Estellés o la dignitat de la poesia

Molt probablement, quan vaig llegir per primera vegada el "Llibre de meravelles", de Vicent Andrés Estellés, jo devia de tenir poc més de 17 anys. Em trobava matriculat en allò que es denominava COU. Devia ser l’any 81 del segle passat i feia poc que l’autor de Burjassot —de qui jo no sabia res—, l’havia publicat. No sé ben bé per què el vaig llegir. Ni per què el vaig comprar. Era un temps en què podíem descobrir coses —tant per l’edat nostra com per l’edat d’aquella societat que a poc a poc despertava a moltes coses.

I «no hi havia a València dos amants com nosaltres» va ser certament, la frase que em va semblar més lapidària, d’aquell poemari. Com segurament li ho ha semblat a molta més gent. És el vers que sempre he recordat i recorde. Venia a dir, per a mi, en aquells anys, que l’amor —l’amor que descobria jo en aquells moments—, podia ser digníssim a València, i podia expressar-se en la llengua que m’havien ensenyat els meus pares.

Afecte a la poesia i a la lectura, després ja vaig conéixer més coses d’Estellés. I per això, cada vegada que des de la política o algunes institucions valencianes se l’ataca, ara que celebrem el centenari del seu naixement, em dol. Em dol no tant per ell —al qual poc o gens li podem fer ja—, sinó per la incultura que es manifesta impunement, sense vergonya, sense el més mínim coneixement d’aquell poeta ni de la seua obra.

I tots tan contents. I és per això que, també, valore molt quan alguna veu discordant —del cor d’indocumentats que s’atreveixen a opinar sense saber res de res—, algun polític —siga del signe que siga— el defensa com allò que és: el millor poeta valencià de la nostra contemporaneïtat, el poeta que ens va dir, al segle XX, que la nostra llengua era perfectament vàlida per a l’expressió poètica moderna —en el sentit d’actual— i no ens calia recórrer a March o a Llorente per a fer versos d’amor o per dir, des del cor, tot allò que sap dir Estellés, immers com estava, a més, en un temps gris, en blanc i negre i ple de pors i opressions.

Segurament, aquells que malparlen d’Estellés, ni tan sols han llegit un sol vers seu. Quina tristesa més gran, pensar que alguns volen tornar a aquells temps de silenci i d’amargor! Quina desgràcia més gran, no saber respectar les alteritats i la cultura, si més no! Davant un autor com Estellés, tots absolutament haurien de reconéixer la seua vàlua. Sense més. Com davant March, Martorell, Roig, Petrarca, Cervantes, Shakespeare i altres veus que ens han deixat la seua literatura.