Les hòsties que les porten ells!

De la rivalitat entre pobles se n’ha parlat molt, i distints són els motius que l’han propiciat entre llocs veïns. El cas d’Alaquàs i Aldaia n’és un d’ells. Tot i que fa segles eren dos indrets amb els seus nuclis urbans molt menuts i clarament separats, el pas dels anys anà produint una conurbació que sols interromp el ferrocarril, deixant al sud, una part important d’Aldaia amb carrers que compartixen ambdós pobles.

En el record dels més majors queda això d’anar a fer arca els uns contra els altres. Ara, més enllà de la divertida discussió que provoca identificar qui són els caneus ─tots dos mantenen que són els altres─, la relació entre els seus veïns és cordial i afectiva.

La diferència que tenen els seus termes, potser siga l’origen de tot. O no?

L’Arxiu del Col·legi del Corpus Christi de València, conegut com el Patriarca, ens ha donat moltes alegries durant els anys que portem esbrinant entre els seus llibres de protocols notarials. L’última troballa, n’és una d’elles. La veritat és que aquesta vegada anàvem a veure un sol document: un inventari de béns de l’Església d’Aldaia fet en 1594, del qual vam pendre nota fa anys. La sorpresa ha sigut que en ell ens hem trobat amb una manifestació que, en clau d’humor, ens ha inspirat el títol de l’article.

L’inventari el fan fra Francesc Ferrer, majoral dels llocs de Quart i Aldaia, síndic i procurador de l’Abat de Poblet, i rector de les Parròquies dels dos pobles; Miquel Oro, Justícia; Abdó Fita i Melcior Mateu, Jurats d’Aldaia, i recull una serie de robes, utensilis, i elements necessaris per als oficis religiosos: casulles; calzes; creus... etcètera. El motiu: el canvi de vicari. Tot normal fins que després que mossen Baltasar Mateu, el nou vicari, promet conservar amb cura els béns rebuts, darrere d’un punt i seguit, diu que «E per quant los frares del convent y monestir del Olivar del loch de Alaquas, per estar tan prop del present loch de Aldaya, solen y acostumen venir al present poble y sglesia de Aldaya, y dir misses, y fan altres coses que redunden en be y utilitat dels habitadors del dit poble de Aldaya, per lo qual alguna vegada san acostumat dexarlos alguna roba y ornaments de dita sglesia, que per ço, volen les dites parts, així los dits Majoral e sindichs, Justicia y Jurats, i promet lo dit vicari, que de huy avant lo dit Reverent vicari, ni sos successors, no puixen deixar roba ni cosa alguna de dita sglesia, als dits frares del Olivar, ni altres qualsevol persona, cleros, monestir, ne yglesies, sens expressa voluntat y consentiment dels Jurats que huy son, y per temps seran del present loch de Aldaya». 

Anem a vore! Diuen misses i fan coses que redunden en be i utilitat dels veïns d’Aldaia, i no es fieu d’ells? Com quedem?! Puc imaginar-me la cara del Corrector del Monestir de l’Olivar quan li van comunicar les noves; perquè vull pensar que el frares d’Alaquàs no s’assabentarien un bon dia quan el sagristà d’Aldaia es va negar a deixar-los la vestimenta per a oficiar la misa... O sí! Ves a saber! 

Per cert, l’Alcover diu que els caneus són ells. Emoticona rient mentre es tapa la boca.