La pèrdua d'allò sagrat

En plena efervescència del calendari fester d’estiu, les festes patronals han sigut garants, entre d’altres coses, d’allò més sagrat per a una societat, capaç d’identificar-la com a tal. Balls tradicionals, gastronomia, cants populars, tocs de campanes, bous al carrer... en definitiva un grapat de manifestacions culturals que, a priori, embriaguen el sentiment de pertinença i ens identifiquen com a ciutadà d’una població concreta. Tanmateix, ens trobem en un moment força important pels canvis estructurals tan bruscos que la nostra societat, a nivell general, experimenta des de fa ja bastants anys. 

El sociòleg Zygmunt Bauman, qui encunyà el concepte de modernitat líquida referint-se als canvis socioculturals actuals, ens ho advertia en 2011 de la següent manera: “la cultura de la modernitat líquida se correspon ben bé amb la llibertat individual d’elecció” i aquesta elecció respon a la necessitat que s’ha creat “d’assegurar que l’elecció siga i continue essent una necessitat i un deure ineludible de la vida”. Amb açò s’aclareix el canvi radical que s’està produint en la nostra societat, que s’ allunya del passat mostrant —i demonstrant— la superioritat de la societat actual. Tanmateix jo em pregunte, com és possible demostrar que la nostra societat supera a les anteriors si el concepte en sí mateix respon a un sentit de pertinença a una comunitat concreta? Com es possible açò si, cada vegada més, evolucionem cap un individualisme propi d’aquells homos prehistòrics que volien demostrar a les seues tribus què podien ser els caps, bé per què eren més forts, més intel·ligents o la tenien més gran —per dir alguna cosa? 

La clau està en eixa revolució de la mentalitat a la que es referia l’assagista Moisés Naím en el seu llibre sobre El fin del poder (2013), en el que ja vaticinava aquesta realitat com a conseqüència de l’ús de les xarxes socials i de la comunicació fluida que permet contactar amb persones de diferents llocs que comparteixen espiritualitat, ideologies, formes de viure... Cada vegada més l’individu necessita menys la comunitat perquè el progrés tecnològic ens “allibera” del grup de referència i, en conseqüència, anem perdent allò més sagrat que ens feia sentir-nos part de la comunitat, al cap i a la fi, l’estructura on es fonamenta la identitat. L’exemple més representatiu el percep en les festes patronals dels nostres municipis, tot i que hi ha excepcions. Elles són el reflex d’una societat que s’allunya d’allò més sagrat i essència de la identitat d’un poble que viu les festes amb una concepció diferent i que, cada vegada més, han de diversificar-se per “agradar” a tothom.

Campanes que molesten, balls i danses de plaça en places buides, “cordaes” i trons que desapareixen per l’increment econòmic de segurs i altres mesures de seguretat necessàries que ho dificulten, entre altres coses; oficis religiosos, cercaviles i processons envellides... reminiscències d’un passat que hem anat deixant perdre a favor de la part lúdica, també necessària, i asèptica d’allò sagrat en les festes: la identitat.