Perdó per parlar valencià

Era una compareixença més al món del futbol. El nou entrenador del València, Voro, pronunciava les seues primeres paraules després que el màxim accionista Peter Lim en decidira el nomenament, l’enèsim, per tractar de redreçar el rumb d’un equip que trontolla per unes aigües atapeïdes de taurons als seus costats i amb un vaixell ple de badalls per on entra l’aigua a dojo. La compareixença de l’entrenador valencià transcorria pel camí previst, on les frases fetes, les preguntes retòriques i els tòpics n’eren l’essència habitual. Per descomptat, el castellà era la llengua vehicular entre els periodistes i l’entrenador. De sobte, una veu discordant trencava la «normalitat» i plantejava una pregunta en valencià a l’entrenador i l’ex jugador valencià durant les dècades dels huitantes i norantes. Voro es va quedar sorprès i fa preguntar al seu acompanyant –de ben segur l’assessor de premsa- per si responia en valencià o no. Va rebre el vist i plau –tot i que l’encarregat de premsa no eixia en pantalla- i va respondre, també, en valencià amb tota naturalitat. De seguida algú més va realitzar un altra pregunta en valencià mentre la resta de la compareixença va transcórrer, un altra volta, en castellà. El que hauria de ser una qüestió de naturalitat sembla que, a voles, esdevé un fet extraordinari com és el cas de la llengua, nostrada pels nostres avantpassats i bandejada en segons quins sectors de la societat.

Per descomptat que Voro no hauria d’haver preguntat si podia o no parlar en valencià. Només faltaria! L’ex jugador de l’Alcúdia, que durant tants anys va defensar la samarreta del València, té tot el dret de respondre en valencià si així ho prefereix, de la mateixa manera que els periodistes fan la seua tria sobre la llengua a emprar. El València, com a entitat arrelada a la societat, ha de tindre la suficient categoria per defensar i protegir el valencià en el seu funcionament i en les seues activitats habituals com a forma de recolzar els seus aficionats, tant aquells que parlen en valencià com aquells que ho fan en castellà. Sembla que, a voltes, encara hem de demanar disculpes per fer servir l’idioma amb què van nàixer i amb què ens vam desenvolupar. Fer-lo servir en territori valencià no ha de ser, de cap de les maneres, objecte de cap tipus de permís. Només faltaria. I tant que no. La llengua ha de ser quelcom més fàcil i accessible. En canvi, a ningú no he vist mai preguntar si pot parlar castellà o demanar perdó per parlar-lo. Encara hi ha la idea que parlar valencià a tots els àmbits és «de poble» o d’algú «radical» nacionalista. I el fet de parlar el castellà correspon a una persona amb les mirades més amples.

Nogensmenys, no és la primera vegada que l’ús social del valencià pateix situacions o episodis semblants. Fa anys, l’actual candidata del PP a l’Ajuntament de València, María José Català, fa més d’una dècada, va haver de demanar perdó per parlar valencià en un míting polític i, fins i tot, va afirmar que tenia este «defecte». I, per descomptat, es va passar al castellà perquè tot el món poguera entendre-la. També, a finals de l’any passat, el president del PP a la província de València, Vicent Mompó, va canviar de llengua en un altre míting quan una persona del públic li va retraure que no el podia entendre. Poques voltes hi ha la postura contrària d’algú que demana que el protagonista parle en valencià perquè no l’entén. L’ús del valencià encara crea situacions curioses en ple segle XXI.