La diada dels ‘no surrender’

Un 11 de Setembre més els catalans han eixit al carrer per recordar la desfeta del 1714 a mans de les tropes de Felipe V. L’independentisme feia anys que commemora aquesta data però fou a partir del 2012 quan l’onze de setembre, de la mà de l’ANC, recolzada per altres forces socials, va omplir carrers, places i carreteres de Catalunya amb una immensa gentada, de vegades més d’un milió de persones, sempre en reivindicació d’una Catalunya més lliure. L’endemà una part de la premsa espanyola parlava d’una davallada dels assistents a aquesta festa cívica, i, fins i tot, alguns mitjans interpretaven que aquesta davallada pot beneficiar els interessos i la força de Pedro Sánchez davant els partits catalans a l’hora de negociar la seua possible investidura com a president del Govern espanyol. S’equivoquen.

Crec que no cal entrar en la batalla de xifres entre la policia local a les ordres del PSC, la franquícia catalana del PSOE, que va parlar de 115.000 assistents, 35.000 menys que l’any passat i l’ANC, a les ordres de Feliu, la seua presidenta, que va contar 800.000 assistents, 200.000 més que l’any passat. Crec que tant a la policia com a l’ANC caldria que els regalarem una màquina per contar manifestants i així deixen de fer-se trampes al solitari. L’important és que van ser milers de manifestants els que van omplir els carrers de Barcelona seguint les consignes de l’ANC, és difícil trobar a Europa manifestacions tan nombroses com les de l’11 de Setembre.

Per mi, fou la manifestació dels «no surrender», dels irredents, dels independentistes «sense rendició». El crits amb els que va ser rebut el president Aragonés i el seu sèquit en incorporarse a la manifestació em van recordar els que altres vegades han motejat de «ñordos» i «botiflers» a persones que han estat empresonades per defensar la independència. Els crits de «Puigdemont, el nostre president» demostraven que a Junts el fet d’ara dialogar amb el PSOE no li ha passat factura com sí que ho ha fet amb ERC, la força que des de fa anys defensa el diàleg. I una de les pancartes que, simplement deia «Sense polítics ja seríem independents» m’ha fet pensar que podem estar caient en una pendent que tan sols mena a un populisme sense cap futur.

La cirereta la va posar el discurs de Dolors Feliu, la presidenta de l’ANC, mentres Antich, elpresident d’Òmnium, demanava als partits unitat i cohesió, des de l’ANC la seua presidenta, amb ansias d’abandonar la societat civil i dedicar-se a la política anunciava una llista «cívica» per les properes eleccions catalanes i escalfava motors demanant al Govern «independència o dimissió» mentre els milers d’assistents aplaudien fervorosament. A hores d’ara l’independentisme camina desunit, es normal, cadascú, segons la seua ideologia, defensa una Catalunya independent, però socialmente diferent. Junt es la dreta de sempre, la dels privilegis per uns quants, la que a poc que la deixem privatitzarà serveis públics com l’ensenyament i la sanitat, ERC, un partit centenari, defensa una política socialdemòcrata amb una millor repartició dels béns públics i la CUP es el partit revolucionari que fa bo el revolucionari crit del maig del 68 «demanem lo impossible», un impossible que fent-lo possible milloraria la vida de molts catalans.

Sense abandonar la lluita, llarga i constant, per la independència, cal ser conscients que aquesta no arriba tan sols amb desitjar-la. Cal ser conscientes que hi ha un camí que cal fer poc a poc i que tot i així en les actuals circumstàncies socials i polítiques el final d’aquest camí, una Catalunya independent, es una utopia. Però no deixem la drecera, ara un pas, l’amnistia, eixugament del dèficit fiscal i rodalies. I a continuar la lluita.